Tots hi hem estat, a Otos. Un poble menut, de menys de cinc-cents habitants, que va tindre una època d’esplendor econòmic a principis del segle XX, amb una burgesia agrària local, fins que la fil·loxera l’aturà en sec el 1910 i molts veïns hagueren d’emigrar. Tots hi hem estat, perquè l’escriptor Joan Olivares engegà, l’any 2005, una Ruta dels Rellotges de Sol, rellotges dissenyats per artistes, i ha convertit el poble en museu a l’aire lliure. Molts coneixem Otos per aquesta ruta, que ja compta amb una trentena de rellotges.
Pocs coneixen, però, l’Àngel, personatge enigmàtic, sense identitat documentada, sobre qui només hi ha equívocs testimonis orals. L’Àngel aparegué durant les primeres setmanes de la Guerra Civil, quan els milicians anarquistes campaven sense control pels pobles de la vall i executaven terratinents, religiosos o veïns a qui la tenien jurada. A Otos va córrer la veu, entre els amenaçats, que un individu vestit amb túnica negra i caputxó facilitava la fuga sense exigir res a canvi. Com ho feia? Amb quin poder? El cas és que aconseguí salvar la pell d’una dotzena de perseguits. Es va dir si era algú influent, amb contactes, però també se sospità d’un eremita que vivia al Benicadell, i fins i tot d’una mestra, acabada d’arribar al poble, que de colp havia deixat de ser vista. Si no hi ha notícies, el veïnat les inventa. Arribaren a dir que podia volar, que així s’havia endut els fugitius lluny del poble. Per això l’anomenaren Àngel.
L’Àngel esdevé, per a mi, mite: en veure els estralls de la repressió contra els vençuts, que quintuplica en ferocitat i arbitrarietat la dels milicians, es lliura, en cos i ànima, a ajudar les noves víctimes
Quan els franquistes entren a Otos, hi ha famílies, afins al nou règim, que volen enaltir-lo. Però és ací on l’Àngel esdevé, per a mi, mite: en veure els estralls de la repressió contra els vençuts, que quintuplica en ferocitat i arbitrarietat la dels milicians, es lliura, en cos i ànima, a ajudar les noves víctimes, amb major determini amb què ho havia fet abans. Trenta-nou veïns van eludir l’afusellament o la presó gràcies a ell.
L’Àngel passa a ser vist, pels franquistes, com un traïdor. Els qui el volien santificar, ara en demanen el cap, i molts dels esquerrans que l’havien temut, ara el veneren.
Una veïna que tornava, a poqueta nit, del llavador, el va veure eixint per la part de darrere del número 16 del carrer Sant Antoni, on podria haver-se refugiat a les golfes. En fugir, a prop d’ella, i veure-la carregada de roba, l’Àngel va dir: “Disculpa’m, si no t’ajude. El temps corre sense cames”.
Ningú el va veure mai més, ningú en va parlar, uns per ressentiment, altres per por: esmentar-lo era jugar-se-la.
Qui fou, l’Àngel? On anà a parar? Continua viu? No en sabem res. Cal reivindicar-lo: salvà moltes persones d’una mort segura. Vam fer el primer pas amb aquest propòsit el passat 12 d’abril, quan, a l’última casa on fou vist, hem pintat un mural que el reivindica, acompanyat de les seues últimes paraules: “El temps corre sense cames”. Una frase que no desdiu dels rellotges de sol.
