De sempre m’ha agradat la Pasqua. Potser perquè hi vaig nàixer, però també perquè els records d’infantesa que en guarde són vius i feliços. Els tres dies de Pasqua no arribaven de colp, sinó que es preparaven. De primer, hi havia la compra de les espardenyes, les pasqüeres, d’un color llampant. Les recorde roges, però potser m’ho invente. Eixa compra antecedia la Setmana Santa. Dimarts o dimecres acompanyava la mare al forn, amb la post curulla de dolços per a coure: de coquetes de sagí, de cocotets, de rotllets d’anís. Després arribava el divendres amb les mandonguilles d’abadejo, els tocs de mort de les campanes i el silenci. Un silenci de mort i passió que embolcallava el dia fins que al vespre la banda tocava “Mektub” en la processó, una marxa que comença amb una crida dels metalls i una resposta de la fusta, que continua amb la tuba marcant un ritme que els clarinets fan dolç; amb trompetes i trombons que esberlen la pau per donar pas als saxofons que tornen a transmetre serenor; que acaba amb una promesa de renaixement de clarinets, flautes i oboès.
“Estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, d’envolar el catxirulo i després a berenar”.
Mentre sonava, m’ho imaginava tot: veia Ponç Pilat que es rentava les mans en una safa i enviava Jesús a la mort, la corona d’espines, la pujada al calvari amb la creu sobre el muscle, la trobada amb Maria Magdalena, els soldats que el clavaven a la creu, les llances, el plor de sa mare, la moneda en l’aire per sortejar la roba. I encara que aquell dia no passaven més coses, en la melodia de “Mektub” ja anticipaves que aquella història acabaria bé, que la mort no seria definitiva. El dissabte era la vespra. Començava i finia com una promesa, i l’endemà, Diumenge de Pasqua. L’estrena de les espardenyes, la trobada en la glorieta de la mare de Déu i el fill ressuscitat, el colom que s’envolava i l’alegria. En acabat de dinar, un muntó de persones dins del cotxe, un sis‑cents. Tots amunt cap a la font del Llentiscle, o a la del Berro. A trescar per la serra Calderona. Jugar i córrer i, al primer crit, a berenar. Primer un entrepà amb faves i llomello, o amb tomata fregida i embotit. Després un altre amb llonganissa de Pasqua. Seguidament, una peça de fruita. Després la mona i a buscar el front on trencaríem l’ou. Per a acabar, tots els dolços que havia pastat la mare i que s’havien cuit al forn del castell. Saltar a la corda, envolar el catxirulo, jugar a amagar‑se, beure de les fonts. Una felicitat intensa, d’aquelles que et fan esclatar el cor. Els pares també es veien contents amb els amics, i no s’ocupaven gens dels xiquets fins que arribava l’hora de botar a la corda, abans de tornar cap a casa. Els homes donaven i les mares, arromangant‑se les faldilles, saltaven amb nosaltres. Tornàvem al poble a poqueta nit i encara jugàvem una estona al carrer. Quèiem rendits al llit i dormíem com soques. I l’endemà més, i l’altre.
Busque “Mektub” a l’ordinador per tornar‑la a escoltar. Soc, mentre sona, aquella xiqueta amant de les històries. M’arriba la flaire de la flor del taronger, l’emoció per l’estrena de les espardenyes, el tacte delicat del paper dels cocotets, la veu del meu cosí Vicent, que sempre feia maganxa quan jugàvem a amagar‑nos. Mentre sona “Mektub”, torne a tenir pare i mare. Quin misteri i quina meravella, la memòria i la música.
