La relació dels Països Catalans amb el concepte de frontera sempre ha estat hostil. El fet de ser una nació esquarterada en quatre estats i cinc “comunitats autònomes” força a considerar les fronteres com un entrebanc dissolutiu més que no com una delimitació identificadora; ratlles que esdevenen nafres que supuren des de fa segles, i on l’existència de territoris particulars, com la zona castellanoparlant del País Valencià, estranya i desconeguda com a conseqüència de la nació invertebrada, sumen crostes i sutures a les esquerdes internes que dessagnen el país.
Cal viatjar i conèixer la terra, que és molt més gran que el vell mapa de Ballester i Canals que molts tenim penjat a casa. Un exemple evident és el Baix Segura, un territori que mereix el títol de l’última frontera en un país travessat per ratlles infinites.
El Baix Segura, de fet, no comença amb un límit comarcal convencional, sinó que el traç gruixut està uns quilòmetres més al sud. Guardamar del Segura, el primer poble que hom troba, és el darrer municipi catalanoparlant, fixat en una divisa famosa —“De Salses a Guardamar...”— i en el seu monument d’homenatge a la llengua catalana. Una frontera més notable que no pas l’administrativa i que compta amb un segon element: la pedania oriolana de Barba-roja, una illeta valencianoparlant en territori de parla murciana.
El Baix Segura esdevé realment l’última frontera en un país nafrat per ratlles i límits, incloent-hi el desconeixement mutu
Quan Guardamar queda enrere, hi sorgeix un paisatge hortolà sorprenent, amb una hegemonia presumpta de la ultradreta, que, tot mirant les dades electorals, esdevé només això: presumpta. Torrevella, lliurada al turisme de sol i platja, i Oriola, amb un encant decadent notable, són els caps de partit, on s’arraïmen poblacions com Almoradí, Catral (exponent màxim de la vesània urbanística d’altres temps) o Sant Miquel de Salines, a tocar de la serra d’Escalona, pas previ a Pilar de la Foradada, l’última frontera abans de Múrcia. Tots plegats amb el castellà com a llengua actual i “lo pus bell catalanesc del món”, agrade o no, com a llengua històrica.
Municipis com Dolors o Sant Fulgenci, però, són fruit de la repoblació murciana patrocinada pel bisbe Belluga, un personatge cabdal a la zona. Sant Fulgenci és avui un poble colonitzat pel turisme estranger, on l’anglès és una llengua gairebé més predominant que el castellà; resulta simptomàtic, però, que onegen cartells a la plaça major que reclamen “estudiar en la lengua de Miguel”, en referència a Miguel Hernández i en contra d’una suposada imposició del valencià, tot just davant d’una església anglicana amb els cartells exclusivament en anglès.
El problema rau en aquells que, des de fora, veuen el Baix Segura com quelcom aliè i enutjós; també en els qui, des de dins, s’han engolit les fronteres que ens esquarteren de manera miserable. Un detall: al Baix Segura, hi trobem una gran quantitat de topònims amb el determinant lo (lo Quílez, lo Rocamora, lo Limero, lo Salar...). Els filòlegs expliquen que és una recialla del català medieval; l’etimologia popular, en canvi, creu que és conseqüència de l’aspiració de la essa típica del castellà de Múrcia. Una anècdota menor, potser, però amb una conseqüència gegantina: vincular o arrancar el Baix Segura de la resta del territori.
El desconeixement mutu és, en efecte, l’última frontera veritable. I per això, possiblement, la més perillosa de totes.
