L'any 1936 quatre partits van crear el PSUC. El 1987, el PSUC i ENE, entre d’altres, van fundar Iniciativa per Catalunya. El 2015, ICV va entendre el significat profund del 15-M i es va integrar a Barcelona en Comú.
Els processos d’unitat sempre xoquen amb qui no vol sacrificar la “identitat” de partit. Pablo Iglesias ho va descriure bé, l’any 2015, quan advertia Izquierda Unida que “l’aposta pel canvi i la unitat popular no tenen res a veure amb acords entre partits”. Avui és el projecte Sumar, que encapçala Yolanda Díaz, el que sembla que millor pot aglutinar moltes energies disperses. Les enquestes li atorguen bons resultats i el converteixen en la millor garantia que PP i VOX no arribin al Govern. Paradoxalment, ara és Irene Montero qui planteja reduir la idea a un “acord entre partits”, sense copsar el sentit profund de la proposta de Díaz. Cal esperar, però, que s’acabi trobant la fórmula que faci possible la unitat.
Sumar té molt a veure amb la concepció plurinacional de l’Estat espanyol. Als anys noranta, la Iniciativa que encapçalava Rafael Ribó va impulsar el projecte de les anomenades esquerres perifèriques. Es tractava d’unir partits de territoris diversos des del respecte a la sobirania de cadascun. Julio Anguita, que deia defensar la plurinacionalitat, no va entendre que la conseqüència lògica d’aquesta realitat era l’existència de forces arrelades a cada territori. Va decidir promoure la presència d’IU a tot arreu i va acabar confrontat amb les altres esquerres, a Catalunya, al País Valencià, a les Illes i a altres indrets.
En els seus inicis, Podemos va tenir capacitat d’entesa amb sectors molt diversos. Aquell impuls es va anar apagant i va optar, com havia fet IU abans, per organitzar-se a tot l’Estat espanyol i de forma centralitzada, encara que fos al preu de competir amb forces polítiques més identificades amb la seva realitat territorial. Si hi afegim les lluites internes a Madrid, el resultat ha estat que, mentre s’està exercint la tasca històrica de formar part del govern de l’Estat, les energies s’hagin dispersat i les il·lusions s’hagin encongit. Sumar hauria de construir, amb fórmules noves, un projecte respectuós amb la plurinacionalitat.
El projecte de Yolanda Díaz provoca recels interessats
Hi ha qui afirma que la idea està propiciada pel PSOE. Les enquestes i el nerviosisme d’alguns dirigents socialistes ho desmenteixen. La capacitat de Díaz de guanyar vots en aquest espai suscita neguit dins el PSOE, que preferiria a la seva esquerra una força amb un discurs radical, incapaç de superar el 6 o el 7 per cent dels vots. No està acostumat que li disputin l’hegemonia com fa Ada Colau a Barcelona.
A Gabriel Rufián no li agrada Sumar. Sap que, al costat de Yolanda Díaz, els Comuns tindran a Catalunya un resultat electoral notable. Li preocupa que, quan s’hagi confirmat que no és alcalde de Santa Coloma de Gramenet, li disputin l’espai a les generals. Per això va votar contra la reforma laboral, al costat de la dreta i confrontant-se a CCOO i UGT. I pel mateix motiu ara no para de criticar Yolanda Díaz amb lamentables desqualificacions. Se li veu el llautó.
Amb més elegància, el president Aragonès ha afirmat que desconeix què proposa Sumar en relació amb el conflicte català. Ho hauria de saber. Ell mateix, després de renunciar a la independència unilateral, ha assumit les propostes dels Comuns: indults, taula de diàleg, reforma del Codi penal i referèndum pactat.
