És profunda la indignació que sento quan un pagès em comenta que no hi ha manera que recullin les restes d’uns brigadistes internacionals enterrades al seu tros. Uns morts que porta preservant durant més de quaranta anys al peu d’una margenada. O quan apareixen unes restes humanes i no s’hi presenta ni el jutge ni el metge forense. O encara més indignant, que aquestes restes humanes es dipositin a la fossa comuna d’algun cementiri sense fer-ne cap estudi. És de vergonya democràtica.
Només depèn de nosaltres impulsar unes polítiques de memòria més republicanes. Tenim l’estructura, la capil·laritat, el model, les ganes, la força..., i la voluntat política. La solució passa perquè la Generalitat inclogui els Mossos d’Esquadra en la identificació dels desapareguts a la Guerra Civil. La solució passa perquè, en funcions de policia judicial, actuïn, proposin i posin a disposició de les famílies els seus recursos policials.
La història, diuen que l’escriuen els vencedors. A Espanya el feixisme es va imposar a la democràcia. Repressió, por i silenci a parts iguals. I, de la nit al dia, els franquistes es van disfressar de demòcrates amb la mal anomenada transició modèlica espanyola. Lluny de ser modèlica va ser una vergonyosa transacció per blanquejar assassins i el seu moviment polític i propagandístic. Dècades amb una fràgil i dèbil democràcia repartida entre el bipartidisme de la dreta i esquerra espanyoles. I per acabar-ho d’adobar, de res ha servit el que alguns han definit com el “Govern més progressista de la història”. Desmemòria, oblit i la cara més dura que el ciment armat.
La solució passa perquè la Generalitat inclogui els Mossos d’Esquadra en la identificació dels desapareguts a la Guerra Civil
Arrossegar aquesta colla d’hipòcrites pesa, pesa molt. Les polítiques d’identificació dels desapareguts a la guerra han estat pervertides sistemàticament. A Espanya impera una flamant nova llei de memòria que és l’excusa legal per no fer res. Estem cansats de repetir que Espanya és el segon país del món amb més desapareguts. Estem cansats de recordar que són desenes de milers les fosses comunes que encara no s’han censat. I en aquest país a ningú li cau la cara de vergonya? És immoral, és indecent.
Tot i això, a Catalunya s’ha avançat durant els governs progressistes i d’esquerres, lluny dels governs de Convergència i Unió. La dreta mai ha volgut remoure el passat. Les seves polítiques s’han limitat a les efemèrides, exposicions i promoció d’acadèmics afins. És inadmissible acceptar el biaix ideològic i pedagògic que ha imperat. Una provocació i una falta de respecte a víctimes i llurs famílies: no són desapareguts, són víctimes de desaparició forçada o involuntària. Els mateixos acadèmics que van negar, amb total rotunditat, la possibilitat de crear un banc genètic per identificar els enterrats a les fosses comuns. I ho van negar per l’interès espuri de blanquejar unes polítiques que, mentre aquestes entraven per la porta, la seva ètica professional sortia per la finestra.
Continuar amb aquesta mena d’amnèsia col·lectiva envers les víctimes de desaparició forçada o involuntària no només és immoral, sinó també antidemocràtic. Les polítiques de memòria no necessiten pausa, necessiten valentia, empenta i perseverança. Que la prudència no ens faci traïdors. En són gairebé nou-centes les fosses comunes que resten per obrir a Catalunya. Fins quan més hem d’esperar?
