"Calen bones persones a la política”, escrivia jo farà ja uns quants anys, a les acaballes del primer Botànic. Avui vull tornar a insistir-hi, però amb alguna modificació. “Necessitem bones persones”, i prou. I no només a les estructures orgàniques o càrrecs institucionals, pel que respecta a la política. És a dir: a la militància de partit, també a la veïnal, cultural, professional o ecologista, al tèrbol món dels opinadors professionals i també als mitjans de comunicació que són armes llancívoles per al debat electoral.
Els he de confessar que, cada vegada més, em tropesse amb persones que ens ofereixen grans proclames polítiques o ideològiques amb les quals potser estaria d’acord... si no sabés de la buidor i fins i tot maldat que amaguen. El candidat de VOX a les eleccions autonòmiques de maig té una condemna per violència masclista, però no és ni de bon tros l’únic càrrec profundament masclista que habita a l’ecosistema polític valencià.
Cada dia em costa més creure’m alguns discursos, perquè hi ha persones realment detestables que enarboren eslògans d’allò més atractius
Ésser bona persona —admet que la definició és, al millor dels casos, imprecisa, subjectiva i mal·leable— és el fil que uneix allò que es diu amb allò que es fa, que s’aproxima a la lluita o l’embat des de la generositat. És un antídot contra la incoherència, fruit de la convivència amb el dubte. Una vacuna contra la supèrbia que resulta imprescindible per tal d’escoltar més enllà de les fronteres dels discursos propis, valorar l’opinió d’altri, concedir derrotes estratègiques i dotar d’una dimensió humana l’intercanvi d’idees. No és només allò que dius o com és de cert; és també l’impacte emocional, com has arribat al faristol des d’on fas les proclames amb megàfon. Ésser bona persona és tenir una barrera de seguretat que t’impedeix definir-te com a ecofeminista i parlar de “posar la vida al centre” mentre exerceixes violència verbal, assetjament masclista i reprodueixes els patrons més tòxics de l’heteropatriarcat. És ser incapaç de matxucar algú que et penses que et farà ombra. És no saber com fer bullying.
I és per això que, els ho confesse, cada dia em costa més creure’m alguns discursos, perquè hi ha persones realment detestables que enarboren eslògans d’allò més atractius. Des de l’esquerra hem pecat al pensar que tenir un diagnòstic encertat de la realitat ens atorga, per un costat, la legitimitat d’ésser els únics que poden abordar-la i, per l’altre, una pàtina de superioritat moral que ens fa invulnerables a qualsevol crítica. No és així. Ja és hora que ho assumim.
Preferisc una bona persona tractant d’aplicar un programa polític amb el qual no estiga al cent per cent d’acord que algú que em diu allò que vull escoltar, però que després se’n fotrà i, a més, no ho aplicarà en absolut a la seua quotidianitat. Potser estic equivocat (segurament). Potser em faig major (la certesa ací és absoluta). Però el que tinc ben clar és que, al maig, miraré més la llista de candidates que el programa electoral. Com sintetitzà el neurobiòleg Howard Garner, “és impossible ser un excel·lent professional si s’és una mala persona”. I ja em disculparan, però jo vull un govern humà, compromès i, sí, també professional.
