Mariana treballa d’interna al barri de Benicalap cuidant una iaia. Té una jornada laboral de 22 hores per un sou de 1.080 euros. En les dos hores diàries que lliura sempre va a Aldaia, on té el seu pis de lloguer compartit i on viu la seua filla. Estes dos hores les ha d’aprofitar per a mantindre certa quotidianitat i cura amb la seua filla, per a fer gestions burocràtiques, compres, neteja i, a més, per a eixir d’un pis que sempre té les persianes baixades —la iaia és molt sensible a la llum solar.
L’única forma d’arribar a Aldaia amb transport públic des de València és combinant el metro i una línia d’autobús. Temps de transport: una hora. No, no es pot permetre el luxe del temps. Per tant, es veu en l’obligació de compartir un cotxe de tercera mà amb una de les seues companyes de pis i, així, pot gaudir d’una hora a Aldaia.
Arriba març i comencen les Falles a València. S’aboca a la finestra del primer pis on viu la iaia i un ninot amb estètica de Disney li fa l’ullet permanentment. A ella li agrada ballar i l’alegria compartida de la festa. A més, durant dos caps de setmana tenen música baix de casa i, quan pot, s’escapa al balcó per moure els malucs, en harmonia amb la vibració del gotelé, a ritme de Rosalia i Bad Bunny. Això sí, per poc de temps, perquè la iaia s’inquieta, s’esglaia i demanda la seua presència prop fins que arriba el silenci de nou. De fet, la iaia ja no vol fer les passejades diürnes habituals. La festa, des de la cova.
Tant de bo foren majoria les falles populars que entenen l’apropiació de l’espai públic com un lloc de reunió plural
Durant els onze dies que roman la ciutat col·lapsada per 281 carpes, tampoc no pot anar a Aldaia, ja que és impossible moure’s en cotxe i poder aparcar. Clar, aparcar no és un dret, però li agradaria recordar a les classes privilegiades i ecologistes que sí que hauria de ser-ho mentre no hi haja transport públic de qualitat que connecte amb la perifèria on s’està expulsant a la classe obrera per causa dels preus de lloguer de la ciutat.
El 19 de març és un dels festius reconeguts al seu contracte. Això significa que a partir de les 00.00 hores pot baixar i participar en l’última revetla de les festes. Però una riuada de desencantament la submergeix quan, des del balcó, la imatge que ofereix el carrer és com la d’una fitxa de dominó 6/1. Han instal·lat una tanca que separa la zona dels fallers de la de la resta de la població. Una meitat es veu plena de persones apilades i, a l’altra, l’espai els permet estar assegudes en cadires fent rogle. La raó: la falla ha pagat el grup musical i els fallers es reserven un espai privilegiat.
Ella sap que no pertany al condomini fortificat. En canvi, sí que compon l’heterogeneïtat de la població valenciana que permet —amb renúncies de mobilitat i de qualitat ambiental, amb aportacions de diners públics, etc.— que una agrupació privada no tan heterogènia ocupe l’espai públic sota els seus propis criteris.
Aquella revetla va existir gràcies a totes.
Tant de bo foren majoria les falles populars —i no minoria repudiada per la Junta Central Fallera— que entenen l’apropiació de l’espai públic com un lloc de reunió plural, de reivindicació, de proximitat, de solidaritat i de respecte a l’entorn.
Malauradament, amb aquesta tendència mercantilista i de privatització de l’espai d’algunes falles s’accentua la tendència a espectacularitzar la festa imposant-se com a tradició “dels altres”.
