Una estudiant, no recorde si de filologia o de periodisme, va vindre a casa a fer-me una entrevista. Li havien manat un treball sobre un escriptor viu i ella, ignore per què, m’havia triat i m’ho havia proposat per correu electrònic. Vam quedar un dissabte a la vesprada, que ella no tenia classe i jo no havia de treballar.
Me n’han fet moltes, d’entrevistes, ja no les prepare. Sempre és, però, incòmode rebre algú que no coneixes, amb qui no tens confiança. T’has d’arreglar, no pots atendre amb xandall o, com feia sovint Fuster, amb bata, algú que et farà fotografies i qui sap on les penjarà. No vols donar una imatge negligent de tu mateix. Hi ha l’amor propi i, tot i que cada dia menys, la vanitat. No sé fins a quin punt és bo, açò últim. Per una part, saber-se insignificant, prescindible i breu fa que restes importància a quasi tot, i això t’estalvia maldecaps; d’altra banda, sense una mica de vanitat és difícil emprendre projectes de gruix, que tensen la vida.
Va extraure el llibre que li havia dedicat i regalat de la bossa i, havent alçat la tapa del contenidor, el llançà a dins
Era bastant més alta que jo, semblava tímida. Vam seure al saló, que també havia arreglat —havia amagat els videojocs dels fills i la crema de mans i havia deixat damunt la tauleta, en acurat desordre, els Assaigs de Montaigne i uns aforismes de Schopenhauer. De fons, a poc volum perquè no fera ombra a la conversa, sonava la Grosse Fuge de Beethoven. Després dels convencionalismes de rigor vam seure, vam beure te verd, ella engegà una gravadora, que deixà damunt del Schopenhauer, i vam iniciar una conversa llarga sobre els meus llibres i sobre tot el que ella, amb un guió manuscrit damunt les cuixes, preguntava.
Era intel·ligent, sabia escoltar i ho copsava tot de primeres, no vaig haver de repetir ni d’especificar el que deia. Feia que sí, de tant en tant, amb el cap, diria que amb un punt d’admiració.
Al final de l’agradable conversa, quasi monòleg, abans que se n’anara, vaig voler regalar-li algun dels meus llibres. Vaig preguntar quin li faltava. Ella, cohibida, va dir que no calia, que se’l podia comprar. “Aquest el tens?”, vaig insistir mostrant-li l’últim que havia publicat. “No, aquest encara no”, feu.
Li vaig estampar una elaborada dedicatòria i li’l vaig posar a les mans. Ella l’introduí amb cura, sense obrir-lo, dins la bossa de pell on havia guardat la gravadora i el guió manuscrit.
Quan va eixir al carrer, la vaig observar, sense que ella ho sabera, des del balcó. Vaig veure com deixava la bossa de pell damunt d’un cotxe, com s’ajustava el pantaló i s’allisava la samarreta, i com caminava amb desimboltura. En arribar a l’altura del contenidor blau, de paper i cartó, va mirar cap als dos costats del carrer: no hi havia ningú. Va extraure el llibre que li havia dedicat i regalat de la bossa i, havent alçat la tapa del contenidor, el llançà a dins. Encara es va espolsar una mica les mans, com si se’n llevara la pols, però a mi em feu l’efecte que aplaudia.
