A menys de dos mesos de les eleccions als parlaments respectius, al País Valencià i a les Illes Balears la situació és paral·lela: després de dues legislatures de governs autonòmics de coalicions d’esquerres, cadascú es juga la possibilitat d’una tercera revàlida o de passar a un govern “de dretes” (ho poso entre cometes perquè, aquí, el terme és d’una amplitud que va des de la dreta extrema fins a l’extrema dreta). És un escenari de blocs i no hi ha tercera via en cap dels dos casos.
Tant per al País Valencià com per a les Balears, un govern de PP i Vox significaria una desfeta de la qual costaria recuperar-se
Intentaré ser clar. Els pactes respectius, el del Botànic i el de Progrés, han passat tota casta de daltabaixos i han sofert —o han causat, o les dues coses a la vegada— una quantitat important de decepcions. A la vegada, però, el balanç després de vuit anys és positiu: sobretot en polítiques mediambientals, socials i de memòria històrica, s’han fet avenços significatius. Tímids o insuficients sovint, però avenços que de cap manera s’haurien produït amb governs del PP. Nacionalment, ni Ximo Puig ni Francina Armengol són —òbviament— independentistes, però sí que creuen (sobretot Armengol) en un cert tipus de sobiranisme, o una defensa de sobiranies, que pot tenir com a referent l’articulació amb l’Estat espanyol de què gaudeix el País Basc. Una articulació més federalitzant que la que pot sortir de l’estat de les autonomies. Entre les polítiques encara massa tímides, hi ha hagut un intent d’acostar les Balears i el País Valencià en aquelles matèries en què tenen interessos comuns, que són gairebé totes, des de l’economia fins a la llengua passant pels problemes de saturació, especulació i emergència habitacional derivats del model del turisme i la construcció. A la vegada, totes dues han mirat de cua d’ull cap a Catalunya, sobretot quan el procés ha anat quedant enrere. De manera soterrada, s’endevina la idea de fer valdre l’evident unitat (desfeta precisament a causa de la fragmentació que suposa l’estat de les autonomies) i potència dels Països Catalans, però evitant torcebraços i trencadisses. És evident que no és un plantejament d’emancipació nacional, però sí d’una vertebració interna que necessitaria encara més maduració i passes més resolutives. Tot això que escric són anotacions a rajaploma que necessiten més desenvolupament, però, com he dit, confio que almenys siguin clares.
L’alternativa, tant a la Generalitat Valenciana com al Govern de les Illes Balears, serien sengles executius del PP en combinació amb Vox, que suposarien un retrocés que em temo que no hem sabut encara calibrar prou. En tots els ordres possibles, tant per al País Valencià com per a les Balears, una sola legislatura (ja no diguem si en fossin més) sota aquests governs significaria una desfeta —social, cultural, ecològica— de la qual costaria molt recuperar-se, si és que hi hagués possibilitat de fer-ho. No es tracta de fer catastrofisme ni d’apel·lar al vot de la por, sinó, precisament, de ser realistes. Més que mai, en aquestes eleccions és necessari ser pragmàtics i no cedir al desencant ni a la impostura.
