El debat sobre les migracions andaluses als Països Catalans reapareix sovint, amb motius ben diversos, com ara, la setmana passada, el gaspatxo, i darrerament es creua amb el debat sobre el colonialisme intern i les lluites decolonials.
En la relació catalans-andalusos hi ha un tercer que no es pot obviar perquè és el que té la posició dominant i el que condiciona, de forma ineludible, la relació: l’Estat espanyol.
Les migracions que es van produir durant el franquisme no es poden entendre sense aquest paper de l’Estat. Per exemple, el tracte que van rebre molts d’ells, amb centres d’internament com el Pabellón de las Misiones, a Barcelona, un CIE de l’època. També la dificultat per adoptar una llengua, la del país d’acollida, que estava proscrita en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació, en les institucions i en tot d’altres àmbits.
Hi ha una segona qüestió que tampoc es pot obviar i és l’anàlisi de classe. Quan es diu que la “burgesia catalana” va servir-se d’aquesta mà d’obra, sembla oblidar-se que aquesta mateixa burgesia s’havia servit, abans, durant i després de les migracions, de treballadors nascuts al país i catalanoparlants. Sembla oblidar-se que aquesta burgesia era políticament espanyolíssima, partidària del règim que perseguia la llengua i el catalanisme.
Al poder establert li interessa presentar una comunitat políticament i lingüísticament subordinada com a opressora
Per contra, entre les classes populars, autòctones i migrades, es van compartir espais de socialització i així van sorgir nombrosos matrimonis mixtos. Aquesta homogàmia (paraula que he après tot escoltant Ciberlocutorio) seria impossible si realment hi hagués hagut una relació “colonial” entre la comunitat catalana i l’andalusa.
Precisament, per aquesta anàlisi de classe no comparteixo, tampoc, la qualificació de “colons” cap a la migració castellanoparlant.
La clau de volta interpretativa d’aquesta qüestió, des d’una perspectiva d’alliberament nacional i de classe, és la que ja va deixar escrita el 1969 el PSAN en el punt quart de la seva Declaració de principis: “els obrers immigrats als Països Catalans són part integrant de la classe obrera catalana i llur participació en la lluita popular d’alliberament nacional és necessària per al triomf d’aquesta lluita”.
És a dir, que som un sol poble, que no és una consigna descriptiva, sinó prescriptiva. Perquè no volem un xoc entre comunitats, sinó entre projectes polítics: la catalanitat conscient i republicana, oberta, que vol compartir la llengua catalana, contra l’espanyolitat obligatòria, monàrquica i monolingüe.
El poder establert alimenta el xoc entre comunitats talment com va fer a Irlanda per a contrarestar un republicanisme obert als protestants. Recordo perfectament Albiol traient la bandera andalusa al Parlament el dia que s’havia de declarar la independència. Funcionals a aquest discurs són les tesis sobre una imaginària opressió xarnega.
L’independentisme català és fill de la barreja: gairebé la meitat del seu electorat té un pare o els dos nascuts a fora (dades CEO 2018). Cal fer molta més feina per a sumar la realitat migratòria, també l’extracomunitària, a la narrativa nacional catalana. Però, en cap cas, alimentar discursos que presenten una comunitat lingüística i políticament subordinada com a opressora. Una realitat que si a Catalunya és evident, al País Valencià i a les Illes és evidentíssima.
Visca els Països Catalans i visca Andalusia lliure!
