Resum per a dummies de la “nova esquerra espanyola” al País Valencià: Mireia Mollà és l’exconsellera expulsada del Botànic en 2022 per l’enfrontament amb la vicepresidenta del Consell, Aitana Mas, qui, al seu torn, va accedir al càrrec després de la dimissió de Mónica Oltra. Totes tres, així com Isaura Navarro, substituta de Mollà, militen a Iniciativa, la pota de Compromís provinent d’Esquerra Unida, la branca valenciana de la coalició Izquierda Unida, covada al voltant del PCE històric. Iniciativa, de fet, es va gestar a l’interior d’EU, atès que l’embrió fou Esquerra i País, el corrent amb vernís nacionalista impulsat per Pasqual Mollà, pare de Mireia, i referent històric de l’esquerra al sud valencià. Oltra va ser diputada d’EU, com Navarro va ser cap de llista al Congrés i, fins i tot, l’alcalde de València, Joan Ribó, fou coordinador general i candidat a la Generalitat.
La “nova esquerra espanyola” és, doncs, tan nova com una pel·lícula dels Monty Python. Mateixes lluites intestines —i, a estones, intestinals— i tota una amanida de sigles amb ingredients i cognoms idèntics, però canviats de lloc
En els darrers temps, EU ha lliurat una batalla gegantina per la supervivència a l’ombra de Podemos, la gran esperança blanca, amb l’embranzida inicial de Pablo Iglesias. Després, però, vindria la conversió a Unides Podem, l’escissió de Más Madrid (Errejón), Colau i els Comuns, les marees ciutadanes, les plataformes de tota mena i, finalment, Sumar, el projecte personalíssim de Yolanda Díaz, amb origen, suport i objectius no massa clars. EU hi vol entrar; Podemos, amb caps de cartell com Irene Montero, Ione Belarra o un Héctor Illueca ofegat al País Valencià pel 5% electoral, no. O, almenys, no vol participar-hi com a simple complement ornamental.
Sumar és, ara mateix, el centre del debat. I no només al món de l’esquerra espanyola —en realitat, madrilenya—, sempre amb eixa flaire a Front Popular de Judea. Compromís ha passat pels pactes amb EU, Podemos, Más Madrid (dissimulat com a Más País), etcètera... Abans de la seua caiguda en desgràcia, la pròpia Oltra ja s’havia deixat encisar pels cants de sirena de Yolanda Díaz, que ara sembla ser el flotador a què s’agafa la nissaga Mollà per a surar en mig de la tempesta. Mireia Mollà vol ser el rostre de Sumar al País Valencià. El cercle queda tancat. Morros de llúdria, orelles de jaguar i mugrons de lloba... Visca Judea lliure!
La “nova esquerra espanyola” és, doncs, tan nova com una pel·lícula dels Monty Python. Mateixes lluites intestines —i, a estones, intestinals— i tota una amanida de sigles amb ingredients i cognoms idèntics, però canviats de lloc. Una centrifugadora política que crema noms a velocitat de vertigen. I, en l’epicentre de l’huracà, voleiant com un bocí de paper a la deriva, s’hi gronxen Compromís, Iniciativa i, fins i tot, Més (el partit abans conegut com a Bloc), amb Joan Baldoví llançant el valencianisme cap a la batalla castissa. Sense debat intern i amb Consells Nacionals exprés que es resolen en mitja horeta. I la mirada, és clar, ben posada a tot el que passa a Madrid.
La diagnosi sembla clara: el valencianisme polític s’està contagiant de la nova esquerra espanyola —més espanyola que nova—, tot deixant el seu espai polític propi cada cop més orfe i amb els votants desorientats, decebuts i cabrejats. Abandonats a la tempesta. Discutint sobre les qüestions internes dels partits de Judea que no són més que la cara amable dels romans. Una Roma que, al capdavall, només vol seguir governant la província.
