He passat moltes hores, aquest hivern, escoltant Bruckner. Les simfonies, sobretot. No cansa. És més: resulta addictiu. Al principi costa, no és un compositor fàcil, el seu univers sonor, dens, exigeix complicitat. Quan ja hi ets dins, però, com passa amb els somnis plaents, no en vols eixir. Guillem Calaforra, brucknerià docte i apassionat, escriu, al seu incisiu llibre So i silenci, que “la seua sonoritat rotunda ha tardat molt a penetrar en la sensibilitat lleugera dels països romànics i dels anglosaxons”, i afig: “El seu discurs, d’una profunda religiositat i d’una enorme coherència estructural, planteja exigències que l’oient impacient sol rebutjar”. Amén! La impaciència és, sempre, un error.
La música, per sort, s’ha imposat al malentès. Bruckner ha estat reconegut i no para de ser enregistrat i programat als millors auditoris del món, dirigit pels més distingits intèrprets
Bruckner, com a individu, era un antidivo. Voluminós, poc agraciat, malaltís, de caràcter humil, auster, depressiu, devot catòlic i bon bevedor de cervesa, no aconseguí mai casar-se, tot i que ho desitjava amb deler i que demanà la mà de no poques senyoretes —en feu llistes, de les que li agradaven. Nascut a Ansfelden, poble austríac a tocar de Linz, era al·lèrgic als cercles intel·lectuals de la capital, Viena, que el veien com un tosc, medieval, pobletà, i que el van menysprear fins i tot quan, complits ja els seixanta anys, quan per fi triomfa amb la Setena simfonia, es fa òbvia la dimensió extraordinària del seu talent.
La llarga duració de les obres i les múltiples versions que en fa —bé per hipersensibilitat davant la crítica, bé per insaciable autoexigència— el fan font de discussions i controvèrsies. Per si fora poc, va tindre la negra sort que Hitler —nascut a Linz, que volia convertir en segona ciutat d’Alemanya després de Berlín— i el nazisme se l’apropiaren: el veien com l’artista ari pur, d’origen camperol, format al marge del liberalisme vienès, d’influència jueva. Els nazis van reinventar la biografia del compositor al seu gust, i ocultaren tot el que no s’hi ajustava, com ara el profund catolicisme, poc germànic. Una manipulació contra la qual, des de la tomba, Bruckner no es podia defendre, i que provocà que se l’ignorara després de la Segona Guerra Mundial.
La música, per sort, s’ha imposat al malentès. Bruckner ha estat reconegut i no para de ser enregistrat i programat als millors auditoris del món, dirigit pels més distingits intèrprets. I també sona, és clar, dins les cases. Ara mateix, mentre escric no ho sentiu, però sona als meus auriculars la interpretació que fa el mestre Celibidache d’aquest monument, d’aquesta “catedral del so” —com se sol dir de les seues simfonies— que és la Novena, l’última que va compondre, un adeu ple d’espiritualitat al món, dedicada, ni més ni menys, que a Déu. No la va poder acabar. Morí abans. Però la inacabada és, en aquest cas, inexhaurible.
