Un moment de goig durant el procés d’escriptura d’un llibre és el d’escollir títol. En el meu cas, és una de les últimes etapes, perquè m’agrada que el títol brolle de dins del llibre, que en siga conseqüència i no causa, i, com que solc desconèixer com acaba la història fins que no n’escric la darrera línia, el bateig només pot ser al final.
En faig llistes, dotorege títols als prestatges de casa i als catàlegs d’editorials, se me n’apareixen quan passege, quan soc al llit, quan estenc roba, quan dine. No n’hi ha treva. Escric llistes de deu, quinze, vint títols que duc a la butxaca i que, de tant en tant, revise, ratlle i corregisc. El nom, la cirera del pastís, cal encertar-lo.
No busque noms obvis, que expliquen. Explicar és, quasi sempre, un error. El títol no ha de fer el llibre previsible. No m’atrauen títols com ara Expiació, o Indignació, o La transformació (conegut també com La metamorfosi), per molt excelsos que en siguen els autors. Un títol nefast: La insuportable lleugeresa de l’ésser. Més pedant impossible. Alguns que m’agraden: 2666, L’home que mirava passar els trens, El cor de les tenebres. Els títols, els preferisc curts, enigmàtics. Alhora crec que, quan el lector acabe de llegir el llibre, els ha de trobar adients. Més encara: inevitables.
Amb la meua tercera novel·la em passà un cas curiós. Vaig crear un document per a començar a escriure i, com que a la història tenia protagonisme la cinquena planta d’un sanatori, vaig teclejar, a sota de la icona i per a eixir del pas, “La cinquena planta”, i així vaig funcionar fins que, quatre anys més tard, amb el text enllestit, comencí a cercar títol. Vaig elaborar llistes, dotorejar catàlegs d’editorials, etc. En vaig triar deu finalistes. Com que, de tant mirar-ho, n’estava saturat i les paraules de la llista començaven a perdre sentit per a mi, vaig fer una enquesta a un grup d’amics. Vaig demanar que puntuaren els tres que consideraven més atractius. “Però, si no sabem de què va el llibre!”, va dir algú. “Millor”, vaig respondre, “qui se’l trobe a la llibreria tampoc ho sabrà”.
La suma dels vots augmentà la meua indecisió, perquè no en destacava cap, hi havia un empat múltiple, tots els títols eren igual d’apropiats o d’inapropiats. La petició havia resultat estèril. Era un problema meu, no podia delegar. En un instant de desfici, vaig engegar l’ordinador, vaig buscar el document i, en llegir La cinquena planta, se’m va fer de dia: no era brillant, però era un títol adient i, potser, inevitable. La cinquena planta del sanatori, al llarg de les pàgines, havia adquirit molt més protagonisme del que jo, en un principi, havia pogut imaginar. Fou com haver-se perdut i, al cap de moltes giragonses, tornar a casa.
