Na Margarita acaba de complir noranta anys. És una de les persones que més m’han marcat a la vida. Ella i el seu enyorat Llorenç, que partí quan jo només tenia sis anys. La seva mort va ser el primer cop baix que vaig rebre. Quan pens en ell encara sent un nus a l’estómac que tenc assumit que mai no desapareixerà. És la ferida que queda quan perds un referent vital massa aviat. Com ja hauràs deduït, na Margarita i en Llorenç són els meus padrins. D’ells vaig aprendre moltes coses. La més important, que la família és aquella gent que sempre és al teu costat, independentment que hi hagi o no lligam de sang. Ells varen aparèixer per donar un cop de mà als meus pares quan jo era un nadó i quedaren per sempre. La meva infantesa és plena de grans records al costat de na Margarita, una de les millors cuineres que he conegut. Segurament la millor, juntament amb la padrina Josefa. Na Margarita, com a bona mallorquina, per Setmana Santa feia i repartia panades. I també en rebia, encara que òbviament no eren tan bones com les seves. La litúrgia gastronòmica dels tres vèrtexs —elaborar, donar i rebre panades— és mallorquinitat atàvica. El vertaderament important d’aquests dies per a les famílies és ajuntar-se per fer, menjar i criticar panades. Les que reps s’agraeixen i critiquen a parts iguals. A ca nostra som els únics que posam el saïm just perquè no siguin massa feixugues, amb la proporció adient de xítxeros, sobrassada i carn. Per no parlar-te de la grandària i del pessic; que important i difícil és fer-lo com toca.
El vertaderament important d’aquests dies per a les famílies és ajuntar-se per fer, menjar i criticar panades. Les que reps s’agraeixen i critiquen a parts iguals
Els mallorquins som gent discreta en general, no ens agrada que els altres sàpiguen massa detalls del que feim o deixam de fer. És per això que no posam mai els intermitents quan conduïm. Hi ha dues situacions, però, en què abandonam el perfil baix per tornar personatges del tot ostentosos: l’arròs brut i les panades. Un mallorquí de bon de veres sempre presumirà de la quantitat indecent de plats d’arròs brut que ha estat capaç de menjar en un sol dinar i també es vanagloriarà de les dotzenes de panades que han enfornat a ca seva per Setmana Santa. Les de la padrina Margarita tenien un aspecte inconfusible, les podria reconèixer sempre i en qualsevol situació. Això sí, mai no vaig saber diferenciar la de pasta dolça. Com si d’una ruleta russa es tractàs, al plat sempre n’hi posava una. Poques sensacions més desagradables experimentaràs a la vida que mossegar-ne una d’aquestes a traïció. Diuen que aquesta varietat té els seus orígens a Palma. Això també és molt mallorquí, donar la culpa a la gent de Ciutat de tot allò dolent que ens passa. Sigui com sigui, aquests dies valdran la pena. Fins i tot l’agrura que ben segur patiràs, malgrat que enguany t’hagis proposat fer bonda i no menjar-ne més de vuit o deu. Saps que el dia de Pasqua, a mitjan horabaixa i a punt de fer un tro, aniràs a la cuina a fer un tassonet d’aigua i acabaràs agafant un quart de la panada que ja està encetada. Tot emparat en una de les sentències que millor defineix el caràcter mallorquí, el “tanmateix ja nedam”.
