La primera vegada que vaig veure Norma Falconi va ser el 2017. Era baixeta i de pell molt fosca i parlava amb gran eloqüència i volum de veu (“Com que no teníem altaveus, vaig aprendre a parlar alt”, m’explica). Falconi liderava una colla d’immigrants pakistanesos, indis i de Bangladesh que es manifestaven contra l’obligatorietat d’uns exàmens de llengua castellana per obtenir la nacionalitat. La queixa venia no només del nivell alt de llengua que s’exigia, comprensible si es vol obtenir una nacionalitat, sinó pel cost que tenien els cursos de llengua i els horaris en què es feien, incompatibles amb l’horari contra rellotge de les botigues de queviures que solen obrir els immigrants asiàtics.
Fa anys que la meva relació amb el feminisme és confusa. Les meves circumstàncies m’allunyen de certes dificultats que encara afecten les dones de la meva condició d’europea blanca i de classe més o menys mitjana: no tinc ningú al meu càrrec, no he de negociar les tasques domèstiques amb cap company, soc prou adulta per no deixar-me enredar tant i prou jove per no haver viscut encara l’etapa en què, segurament amb una barreja de vergonya i tristesa, constates que has deixat de ser objecte de desig pels homes. Constato la desigualtat —la medicina encara miop, la pressió estètica encara extra, la germanor entre futbolistes amb un col·lega violador—, però el feminisme institucional creixent fa que m’interpel·li menys. La figura de l’activista equatoriana Norma Falconi, en canvi, em desperta un entusiasme feminista antic.
De Falconi, asseguda davant meu dalt del Centre Comercial Arenas quan anem per la segona cervesa, és la insistència i l’assertivitat
Aquesta reconciliació va més enllà de la lluita concreta de Falconi pels drets dels migrants. El que em va captivar d’ella és, com em passa amb altres figures revolucionàries, el seu tarannà. Abans de trepitjar Barcelona, a la vintena, Falconi ja feia anys que recorria Llatinoamèrica com a sindicalista professional, una Che Guevara pels drets dels altres. Atea i trotskista de pedra picada, ha ajudat centenars de migrants a aconseguir feina, papers i, fins i tot, la nacionalitat espanyola. El més significatiu de la seva lluita des dels trenta anys que fa que és a Espanya és que ha estat contínua i que no respon a la necessitat personal. Com moltes immigrants, ella també es va dedicar a feines infraqualificades i a cuidar gent gran, però va trigar poc a tenir els papers en regla.
Sempre he admirat la fortalesa de caràcter i l’obstinació per anar més enllà d’una mateixa, i l’admiro en els homes, però encara més en les dones, que tenen moltes més excuses per quedar-se a casa. Fins fa ben poc, la història ho ha dictat així, la criança, la canalla, la força física menor, etcètera. De Falconi, asseguda davant meu dalt del Centre Comercial Arenas quan anem per la segona cervesa, és la insistència i l’assertivitat, trets més associats als homes: no és una associació injusta? Falconi m’empeny a reivindicar el dret a ser una dona lliure en tots els sentits possibles de la paraula. Incansable, insubornable, discreta en l’àmbit personal i ambiciosa en el desig per fer del món un lloc agradable per a cada vegada més gent.
