Feliçment, Clara Ponsatí ha tornat a Catalunya després de cinc anys. La derogació del delicte de sedició ha estat determinant en la seva decisió, tal com ella ha admès només trepitjar Catalunya. Senzillament, perquè evita la presó.
No ha tornat pas l’endemà de la reforma del Codi penal blasmada amb tota mena d’improperis pel partit de Carles Puigdemont, sinó després que el magistrat Pablo Llarena en fes la seva interpretació clarificant l’abast d’aquesta reforma.
D’entrada, la Fiscalia va recórrer l’auto de processament fet per Llarena que renunciava a perseguir Ponsatí no només per sedició sinó per desordres públics agreujats. I Llarena, com a jutge instructor de la causa, resolia rebutjant el recurs de la Fiscalia i sentenciant que només se la podia perseguir (a Ponsatí) per desobediència, un delicte que no implica presó si no es tenen antecedents penals.
És a dir, Ponsatí ha tornat en les mateixes condicions que la consellera Meritxell Serret, quan ha tingut la confirmació que no entraria a presó. Com Serret, ella també va formar part del Govern de l’1 d’Octubre i de la declaració d’independència carregada de simbolisme, però que no anava enlloc des del moment que el Govern va decidir que no es publicaria al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).
No deixa de ser una paradoxa que la formació política que més ha vilipendiat els indults, primer, i la reforma del Codi penal, després, n’hagi estat de molt la més beneficiada
No deixa de ser una paradoxa que la formació política que més ha vilipendiat els indults, primer, i la reforma del Codi penal, després, n’hagi estat de molt la més beneficiada. Ponsatí ha pogut tornar. El secretari general de Junts, Jordi Turull, fa més d’un any que és al carrer gràcies a ser indultat. No pas gràcies a l’Esperit Sant, tot i que vista l’actitud de Turull semblaria que ha estat obra del cel.
I també Josep Rull, home de fermes conviccions, coratjós i fratern. És un tipus honest que podria fer de pont per recosir tot el que s’ha trencat. O, almenys, per intentar superar una estratègia de confrontació (caïnita) en la qual s’ha entotsolat el seu partit. El cas és que Rull no només gaudeix com Turull de la llibertat des de fa un any. És que, gràcies a la derogació de la sedició, ha quedat habilitat i podria ser candidat de Junts a les properes eleccions catalanes. Sens dubte, si arriba el moment, un bon cap de llista.
Una altra cosa és la decisió de Ponsatí de no presentar-se a declarar com va fer Meritxell Serret davant el Tribunal Suprem. O abans Anna Gabriel. I de fer-se detenir pels Mossos d’Esquadra, en funcions de policia judicial, per acabar igualment declarant, una decisió que posa els Mossos d’Esquadra en el punt de mira. I, per extensió, el Govern autonòmic, al qual li tornen a exigir que desobeeixi.
De fet, ha estat una detenció força singular. Un sol agent en solitari dels Mossos ha comunicat la seva situació processal a l’eurodiputada Ponsatí, que ha accedit al requeriment sense dilació. I val a dir que sense oferir cap mena de resistència passiva més enllà d’ensenyar la credencial d’eurodiputada al mosso de paisà que li deia: “És tan amable d’acompanyar-me?”. I Ponsatí l’ha acompanyat per tal de comparèixer al jutjat de guàrdia a la Ciutat judicial de Barcelona.
