El meu padrí Perico va ser un emprenedor. Després d’unes quantes feinetes esforçades o terribles —de nin, pagès; de jove, empleat episòdicament en una mina—, va decidir fer-se transportista. Primer, traginava amb un mul sacs de garroves, llenya, canastres de fruita o el que fos; després, amb una moto i un remolc; finalment es va convertir en camioner i feia jornades laborals de fins a catorze hores transportant materials de construcció o bé dipòsits d’aigua amunt i avall de l’illa de Mallorca, aleshores ja en ple boom turístic. En paral·lel, la seva esposa, la padrina Llobina, que havia perdut la mare amb només cinc anyets i a qui els seus germans i el seu pare feren carregar tota la logística domèstica, regentava una petita botiga de queviures al poble, a Campanet. Tenia obert cada dia de l’any —excepte els diumenges— des del dematí fins al vespre.
Una part de l’esquerra sobiranista ha heretat i incorpora diàriament al seu discurs molts prejudicis i apriorismes catalanòfobs propis de l’espanyolisme més tendenciós
La trajectòria laboral dels meus padrins paterns és una història que m’agrada recordar i que m’explico sovint —com a homenatge a ells per tanta feina com varen fer sempre i com a recordatori a mi mateix que cal fer molta feina—, però ara feia dies, mesos, que no hi pensava. Em va revenir de cop l’altre dia quan vaig llegir un tuit d’un d’aquests joves (o no tan joves) pseudorevolucionaris que carregava, amb altivesa i menyspreu, contra “la caspa botiguera”. La cosa és que jo vaig fer un comentari molt crític amb el tuit i en contra d’aquesta esquerra que per sistema associa tenir un negoci amb ser un explotador avariciós; aleshores, un bon amic —d’esquerres i independentista de tota la vida— em va replicar que l’esquerra era qui bàsicament havia defensat i defensava el petit i mitjà comerç, mentre que les dretes s’havien dedicat a empobrir i destruir tot aquest teixit comercial de proximitat per afavorir les grans marques i les multinacionals poderoses.
És una opinió que, a Catalunya, és bastant matisable —la Convergència de Jordi Pujol va intentar tenir cura del petit i mitjà comerç—, però que, aplicada a les Balears, és bastant exacta: les esquerres han intentat protegir el petit i mitjà comerç i les dretes l’han deixat desvalgut o l’han desmantellat. Com s’explica, doncs, la generalització d’aquell tuitaire —que es mou entre la CUP i els Comuns— contra “la caspa botiguera”, contra els que a Catalunya es guanyen la vida amb un negoci propi? Doncs s’explica perquè una part de l’esquerra sobiranista ha heretat i incorpora diàriament al seu discurs molts prejudicis i apriorismes catalanòfobs propis de l’espanyolisme més tendenciós.
Molts representants de l’esquerra sobiranista descriuen la catalanitat com una identitat monolítica i folklòrica —o pròpia de classes mitjanes benestants, de fenicis i burgesos, no com l’espanyolitat, que n’hi ha de moltes menes—, i van d’internacionalistes fent veure que tots els nacionalismes —tant els depredadors com els defensius— són iguals, i consideren que l’única catalanitat legítima és la que, segons els seus paràmetres, demostra ser cada dia ideològicament impol·luta i èticament irreprotxable. Fent això, és clar, naturalitzen la subalternització del que diuen defensar i col·laboren en les pròpies derrota i extinció.
