És terrible, l’insomni. De matinada, per un motiu o altre, sovint insignificant, et desvetlles i ja no hi ha manera de tornar a la pau del son. El llit crema, t’alces, beus aigua, guaites el carrer buit i fosc per la finestra, fas un volt per la casa. Els mobles en penombra són animals a l’aguait, expectants. El teu pensament és lúcid, massa lúcid, i t’ompli d’un excés de realisme. El realisme no és mal, però un excés et du al pessimisme, a desunflar tota il·lusió. La ment de l’insomne és un aparell de rajos X, no veu la bellesa d’un cos, sinó les vísceres, l’esquelet, la fugacitat.
Un gran insomne, Ingmar Bergman, diu que el més difícil és “l’hora del llop”, de tres a cinc de la matinada, “quan arriben els dimonis: pesar, enuig, por, desgana, furor”. Diu que no val la pena reprimir-los, que tanca els ulls i els permet entrar, que els escolta, que els deixa desfogar-se amb ràbia fins que s’esgoten i esdevenen ridículs i finalment desapareixen i ell, per fi, s’adorm.
Ignore si és un dimoni, però jo, aquesta nit passada, he recordat un individu inquietant.
Havent sobreviscut a una greu malaltia, després de dos mesos d’hospital, durant els primers dies de convalescència a casa van vindre amics i coneguts a veure’m. Entre les visites, hi ha la d’un home alt, de cabells grisos, ben vestit sense anar mudat, que amb molt de respecte s’interessà per aquells detalls avorrits que els malalts conten. Era un home atent, que sabia escoltar, que potser escoltava amb massa interès, fent tothora que sí amb el cap, explicacions banals sobre dolors, molèsties, processos de recuperació, i que parlava amb un accent distint del del meu poble, un català menys dialectal, aprés d’adult.
Des que el vaig veure entrar i en vaig rebre la salutació afectuosa, i una alegria als ulls que semblava sincera, vaig intentar identificar-lo, perquè el cas era que jo no sabia qui coi era aquell individu. Mentre responia les seues convencionals preguntes i li explicava el mateix que havia narrat a visitants anteriors, jo no deixava, en paral·lel, de rumiar. Patia un lapsus de memòria, era obvi, però, tot i que sens dubte era causat per la malaltia recent, no m’atrevia a preguntar-li qui era. Fer-ho hauria sigut no sols descortés, sinó també ofensiu, a banda d’una mostra d’excessiva feblesa per part meua. I jo no volia ser objecte de llàstima.
En acomiadar-se l’individu amb el mateix afecte i la mateixa educació exquisida que al principi, vaig quedar tocat, meditabund, desconcertat, a la butaca del saló.
No l’he tornat a veure, des d’aleshores. Ja fa, d’això, tretze anys. I, la veritat, crec que no n’havia pensat fins aquesta matinada en què, en la maleïda hora del llop, m’ha vingut al pensament.
Encara ignore qui era, qui és.
