Ramón Tamames, exdirigent del PCE, ha decidit acabar la seva vida política encapçalant una moció de censura contra el govern d’esquerres presentada per un partit d’extrema dreta. Santiago Abascal va poder exhibir com un trofeu de caça la figura d’un excomunista penedit fent el joc als enemics de tot allò que representà el Partit Comunista.
Afortunadament, hi ha molts exemples contraris a la degradació ideològica de Tamames: fa pocs dies es presentava el fons documental de Joan García Nieto cedit a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. El sociòleg García Nieto fou fundador de Cristians pel Socialisme, afiliat a CCOO i comunista: va morir essent militant d’Iniciativa. El fons recull el testimoni de sindicalistes, homes i dones, molts dels quals comunistes, que van combatre el franquisme i van lluitar per les llibertats democràtiques i nacionals, confrontant-se als que Vox considera “els seus”.
Miguel Nuñez és un cas ben destacat de saber envellir amb coherència: dirigent del PSUC, condemnat a mort i a 55 anys de presó dels quals en va complir 17, arribà a ser diputat al Congrés el 1978. Quan va deixar el càrrec, va orientar la seva activitat a la cooperació internacional, fundant l’ONG ACSUR Las Segovias. I, encara, al final, va ser tot un exemple de reivindicació d’una mort digna.
Tothom ha d’evolucionar. Sigles que significaven molt són substituïdes per altres. El comunisme portava al damunt la taca de l’estalinisme i del paper posterior de l’URSS, una xacra que l’eurocomunisme va intentar superar. Però una cosa és adaptar les idees a l’evolució de la societat i una altra és canviar de jaqueta. Sobretot, si sota la jaqueta hi ha una camisa blava.
La moció de censura ha servit per enfortir la coalició de PSOE i Unidas Podemos i ha evidenciat que el PP és presoner de Vox si vol arribar al govern
La moció de censura ha servit per enfortir la coalició de PSOE i Unidas Podemos i ha evidenciat que el PP és presoner de Vox si vol arribar al Govern. Però també ha provocat la indignació de vells comunistes, que han vist com Tamames traïa les seves idees i defensava un partit que justifica el masclisme i l’homofòbia, que veu les persones migrants com una molèstia que cal extirpar, que creu que la repressió és l’única forma d’actuar davant els conflictes socials. Un partit que empresonaria sense contemplacions els hereus del partit en el qual va militar Tamames. I ell s’hi va prestar obviant les dones, criticant la memòria democràtica i la República, la pujada del salari mínim i els sindicats, i afirmant que el castellà és perseguit a Catalunya.
Un polític retirat pot tenir la temptació, sobretot si es fa gran i té un ego superlatiu, de creure’s indispensable. També de considerar que els que són al davant del que era el seu partit són uns xitxarel·los, tot i que hagin aconseguit governar l’Estat espanyol o dirigir la ciutat de Barcelona, fites que en els temps “gloriosos” no es van assolir mai. Algú que ha fet política és difícil que es jubili del tot, però hauria d’intentar ser conseqüent amb la seva trajectòria. Cal tenir algú al costat que avisi quan es comença a fer el ridícul.
