La impressora, manual d’ús

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El salt generacional queda palès davant d’un manual d’instruccions. Si quan compres un aparell qualsevol, en consultes el manual, ets de l’edat dels meus pares o més gran. Els altres jugam amb l’objecte acabat d’adquirir, tocam botons per intuïció. I en el cas que no el sapiguem fer anar, consultam a internet què redimonis passa mitjançant els tutorials. Llavors, ens estam uns minuts mirant vídeos de Youtube en els quals uns éssers molt motivats i un poc friquis —en tot cas sense res millor a fer— expliquen com aconseguir que la caldera deixi de xiular, o per què l’enregistradora del mòbil no grava bé, o de quina manera pots connectar el bluetooth de l radiodespertador.

Això si és que no vols saber com fer-te el nus de la corbata, guanyar diners o llevar-te greix de la panxa, que són tres de les deu preguntes més freqüents que li feim a Google. Tot és allà, dóna la resposta a les grans qüestions pràctiques i existencials, encarna La vida, manual d’ús, amb permís de George Perec.

La Transició també està afectada per l’obsolescència programada. La Constitució està mal feta, i surt més barat redactar-ne una de nova que reparar-la. Mentrestant, encara tenim l’arma. És imperfecta, gasta paper i tinta, la butlleta, la voluntat, la lletra impresa.

Que la informació sigui més o manco fiable no importa. Però l’accés hi ha de ser immediat perquè resolgui els nostres neguits tot d’una. Digues-me, internet, qui és la més guapa d’Instagram? Què diuen de mi a les xarxes? I allà tenim l’egosurfing, cercar-se a un mateix. Digues-me, GPS, on sóc, on vaig, quin és el meu destí? I al final, un creu que el món funciona com a la pantalla, on les coses que t’agraden tenen cors i likes i seguidors i enarbren la teva aldea global, i on pots bloquejar aquelles que no t’agraden, no veure-les, no sentir-les, fer que no existeixin. Les persones esdevenen personatges, herois i brètols, que t’ajudaran en la teva gesta o, al contrari, et complicaran l’aventura.

Mentrestant, en un calaix, es van acumulant manuals d’usuari sense desembolicar. El del portàtil, el de la càmera de fotos, el de la rentadora, el de la vitroceràmica. Papers i més papers que ocupen un espai físic com l’spam n’ocupa un de virtual. Agaf el de la impressora, una HP PSC 1400 All-in-One series. Odio les impressores, perquè són antiecològiques, tuden paper i tinta, i s’espatllen molt. L’anterior tenia la mania de mossegar les vores dels fulls. A més, duen integrada una mena d’obsolescència programada per la qual, al cap d’un nombre determinat d’usos, els cartutxos deixen de funcionar encara que no s’hagin buidat. He mirat molts tutorials per veure com piratejar aquesta ordre, però no me’n surto.

Emprar una impressora és antic per a les generacions d’ara, i modern per a les d’abans. És un objecte descol·locat, com ho som els fills de la Transició, que simbolitzam el pas d’un estat a un altre, coneixem la dictadura perquè ens l’han explicada i pensàvem viure en una democràcia. Fins ara, hem anat a votar sempre que hem volgut. De fet, sovint no anàvem a votar perquè ningú no ens representava, i llavors els més grans ens advertien de la importància que té el dret a decidir.

Les instruccions de la impressora estan escrites en portuguès, 61 pàgines de paper reciclat importades d’Alemanya. Per què estan en portuguès, si la vaig comprar a Barcelona? Supòs que perquè així s’evitaven les queixes, si només sortien en castellà o en català. O perquè s’estalviaven els diners de la traducció; el portuguès escrit és bo d’entendre. Pens en les instruccions sense text per muntar mobles d’Ikea, tota feta amb dibuixets.

Les de la impressora també tenen dibuixets. D’exemple, a l’apartat “Com carregar altres tipus de paper” que no siguin DIN-A4, hi ha la il·lustració d’uns sobres i unes paperetes. Explica com s’han de carregar segons la seva orientació. A continuació, explica com fer còpies. Llavors pens en els dirigents que no s’han mirat el manual d’ús de la democràcia, que han anat tocant botonets de forma intuïtiva o despectiva fins que han espatllat la màquina. I tot perquè el que imprimia no els agradava.

“Declaraçao de garantia limitada”, diu a la guia. La Transició també està afectada per l’obsolescència programada. La Constitució està mal feta, i surt més barat redactar-ne una de nova que reparar-la. Mentrestant, encara tenim l’arma. Fins ara semblava més aviat inofensiva, quasi antiga. És imperfecta, gasta paper i tinta, la butlleta, la voluntat, la lletra impresa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.