Televisions discutides

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les televisions públiques tornen a formar part de l’agenda política quotidiana. Sempre ho han estat, però elements com les tensions territorials que pateix l’Estat, la irrupció de les xarxes socials i la discussió sobre la politització dels continguts han tornat a reobrir el debat sobre la manera com funcionen les empreses televisives i si, en la pràctica, hi ha cap diferència entre la seua naturalesa pública o privada.

Ho hem vist aquestes darreres setmanes en la dificultat dels grups parlamentaris per reformar Radiotelevisió Espanyola (RTVE). El PP de Mariano Rajoy, amb la majoria absoluta que li donaren les urnes el 2011, va tancar d’un dia per a l’altre el període de màxima independència informativa viscut en aquesta televisió pública gràcies a la reforma impulsada per José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2006.

El sistema aprovat el 2012, mitjançant un decret llei, va permetre al partit del Govern escollir el president de RTVE sense pactar amb l’oposició. Un sistema vigent fins ara —malgrat que el PP haguera perdut la majoria absoluta— per les discrepàncies entre la resta de partits a l’hora de proposar un model alternatiu que impedira els nombrosos casos de manipulació que des de fa anys han anat denunciant els treballadors i el Consell d’Informatius d’aquesta televisió.

La televisió encara disposa d’una capacitat d’influència molt superior a la dels altres mitjans de comunicació, cosa que ha situat els canals públics en un debat permanent

De fet, l’acord aprovat finalment en el Congrés per reformar RTVE amb el suport del PSOE, Unidos Podemos i Ciutadans —i que recupera l’esperit de la llei de Zapatero— ha estat a punt de saltar pels aires en diverses ocasions. Tot un exemple pràctic de les dificultats existents per pactar un model refractari a les ingerències polítiques.

Encara que en un altre pla, un canal de prestigi com la TV3 tampoc ha pogut fugir de les acusacions de partidisme. Considerada un instrument propagandístic del procés pels sectors contraris a la independència, aquesta televisió ha estat objecte de polèmica pel contingut d’alguns programes i els dubtes sobre el rigor informatiu. Situació que, en paraules del crític televisiu Ferran Monegal, ha fet perdre a aquest canal “la seua universalitat catalana” i que s’haja transformat “en la televisió d’una meitat”.

El tractament del problema territorial no ha sigut l’únic element que ha obert el debat sobre el paper de les televisions públiques, també ho han fet les polèmiques sobre els models socials que transmeten. Un cas de comportament masclista per part del presentador Juan y Medio, de Canal Sur, que va tallar en directe la faldilla a la seua companya de programa, ha provocat una tempesta en la televisió pública andalusa i ha obligat la mateixa presidenta Susana Díaz a intervenir en defensa del canal, bé que lamentant la desgraciada ocurrència del comunicador.

Fins i tot, en un territori com Euskadi on hi ha, des de fa anys, una arrelada cultura de pacte, el Parlament foral ha iniciat el debat per estudiar la modificació de la llei que regula els mitjans públics amb la intenció que, en un futur, la direcció general puga ser escollida mitjançant un concurs públic.

En definitiva, és difícil trobar una televisió pública que no estiga sotmesa a debat. Els valencians havien estat prop de quatre anys sense aquest tipus de polèmiques perquè, en una decisió sense precedents, la Generalitat —presidida pel popular Alberto Fabra— va decidir el tancament de les emissions de l’antiga Canal 9 l’any 2013. Situació que va canviar el juliol del 2016 amb una llei aprovada per una amplíssima majoria, sense vots en contra, de les Corts Valencianes. Una llei que va suposar el primer pas per recuperar un servei públic del qual sempre han disposat la resta de comunitats autònomes.

El marc legal de la nova À Punt es va aprovar després de llargs i intensos debats on el Parlament va establir quines eren les condicions per recuperar aquests mitjans públics, dedicant especial atenció a la creació d’una arquitectura legal que dificultara la instrumentalització de la nova televisió per part dels partits polítics. La llei es va pensar també per tal d’evitar la repetició dels casos de manipulació, nepotisme i balafiament que convertiren els antics mitjans públics valencians en un exemple que no calia tornar a repetir.

Per això sorprèn que alguns partits no acudiren a l’acte de presentació de la marca de la nova plataforma pública de comunicació valenciana i que es llançaren crítiques sobre la deriva ideològica d’uns mitjans que ni tan sols han començat a funcionar.

És possible que la tensió ambiental no ens permeta tindre una imatge clara de l’escenari, però els valencians haurien de saber que poques voltes es presenta l’oportunitat de construir una televisió en què la gent es puga reconèixer. Una televisió que, perquè funcione, necessitarà a tots, fins i tot els que la qüestionen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ximo Ferrandis
Ximo Ferrandis

Periodista.