L'ANC ha celebrat la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista. Una trobada amb l’objectiu d’avalar la seva proposta de llista cívica i que agreuja la pitjor crisi interna que arrossega l’entitat.
L’explicació del motiu per què la candidatura electoral de l’ANC va al ralentí va lligada al resultat de la consulta interna de Junts per abandonar el Govern d’Aragonès. Si haguessin guanyat els partidaris de quedar-se —més del 40% dels votants—, la candidatura s’hauria accelerat exponencialment i, amb tota seguretat, amb el president Puigdemont al capdavant.
Les pressions des de la distància per forçar la sortida del Govern no van ser menors, fins i tot amb l’amenaça d’abandonar el projecte juntaire si prosperava l’opció dels partidaris de quedar-se. Entre els que es comptava Xavier Trias.
La moció de censura encoberta va ser ordida remotament i verbalitzada al Parlament mitjançant Albert Batet. Era la manera com creien posar contra les cordes ERC i forçar un avançament electoral.
Ben explícit va ser el diputat de Junts Jaume Alonso-Cuevillas sobre el camí a emprendre en cas de derrota —en un debat amb Jordi Sánchez (expresident de l’ANC) a RAC1—, quan va deixar ben clar que si guanyava l’opció de seguir al Govern d’Aragonès, ell era partidari de trencar Junts.
El problema de la candidatura de l’ANC és per als sectors moderats de Junts. A ERC i a la CUP ja fa temps que no els inquieta
Com a exmembre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana que soc, tinc prou coneixement per afirmar que les expressions de pluralitat s’han esborrat a la mínima expressió al si de l’entitat, satel·litzada per l’entorn de Junts. Avui, a la direcció de l’ANC conviuen els acòlits de cert partit i un sector que vol repetir l’experiència de Primàries a Barcelona, però a escala nacional. Una proposta, recordem, del filòsof Jordi Graupera per entronitzar-se a ell mateix. Una campanya finançada en part per l’ANC, que dirigia Elisenda Paluzie i que va acabar amb un estrepitós fracàs i amb el debilitament de l’independentisme. Un independentisme que va veure com 60.000 vots quedaven orfes de representació i amb la CUP, de retruc, fora del consistori.
La candidatura electoral de l’ANC seguirà tenint problemes de gestió interna entre els partidaris d’accelerar i aquells que voldran compassar-la als designis i interessos de Waterloo, que, pensen alguns, és l’única garantia d’evitar un segon fracàs com el de Barcelona. O bé d’obtenir un resultat testimonial com el de la Solidaritat de López Tena i Uriel Bertran. El primer va desertar del procés i des d’aleshores flirteja amb l’espanyolisme. El segon és el màxim impulsor de l’estratègia d’accelerar i llençar una quarta llista reclamant que s’hi sumin la resta de formacions independentistes a imatge i semblança de la proposta de Primàries a Barcelona.
El problema de la candidatura de l’ANC és per als sectors moderats de Junts. A ERC i a la CUP ja fa temps que no els inquieta electoralment. Si ja avui alguns dels debats interns evidencien dues postures irreconciliables i que no es toleren, el llançament de la candidatura i el seu previsible maximalisme faria esclatar definitivament Junts.
