Un conegut va tenir la gosadia fa un temps de voler convidar-me a un restaurant de Madrid perquè tastés “la mejor paella que vas a probar en tu puta vida” (sic); el gastrònom insigne assegurava que l’arròs, com el peix o qualsevol carn, “como en Madrid, en ninguna parte”. Vaig sentir un calfred. I si tenia raó? I si he balafiat “la meua puta vida” durant 45 anys de misèria en plaers menors com un arròs a banda al Palmar o la paella a llenya a una alqueria familiar de l’Horta? Sospite, però, que aquest debat sobre la superioritat culinària de la cocció executada a pocs metres de la Castellana —l’efecte paella, podríem dir-ne— ha de repetir-se per força amb altres especialitats típiques d’arreu de l’Estat, com ara el polp a feira, el marmitako o, fins i tot, el pa amb tomàquet, rebatejat ja a la Meseta com a “pan tumaca”. Un terme autòcton madrileny sense cap relació, és clar, amb el català i sense cap discussió filològica possible.
La concepció que els espanyols tenen d’Espanya és ben curiosa: hi ha un centre anomenat Madrid on tot és millor, més gran, bonic, llampant, cosmopolita, màgic i especial; la resta, en canvi, és “perifèria”. Com a xiquet dels anys 80, em ve al cap aquella sèrie infantil que arrancava amb unes paraules que ens sabíem de memòria: “El centre de l’univers és, sense dubte, un lloc meravellós excavat en la roca anomenat Fraggle Rock”. O potser Madrid... Qui sap.
La cosa no passaria de ser una boutade de sobretaula davant d’un bon cafè —madrileny, és clar, i no de Colòmbia—, si no fos perquè la insolència no es detura en el paladar, sinó que baixa fins a una altra part del cos més inconfessable i sensible: la butxaca. Pensem en l’àmbit ferroviari, en què l’efecte paella es converteix en un greuge permanent en un estat que a penes mira més enllà de l’M-30.
Madrid té la paella pel mànec, mentre els nostres polítics es fan fotos amb deler tot cantant allò d’ofrenar noves glòries a Espanya
Si hom agafa el mapa del corredor atlàntic, del qual ara es debaten els ramals que ha de tenir, i el superposa amb el corredor central —l’aposta de l’Estat espanyol com a succedani del corredor mediterrani—, s’adona d’una dada curiosa: de Madrid estant, els corredors de mercaderies atlàntic i mediterrani a penes toquen la mar. El corredor central ix de la Jonquera i, després de recórrer una part de la costa catalana, gira cap a Saragossa, Guadalajara i, és clar, Madrid; aquest suposat eix mediterrani ignora el País Valencià (inclosos els ports de Sagunt, València i Alacant), i s’allunya sense remei de les Balears. El primer corredor atlàntic, en canvi, entra per Irun i a penes frega el Cantàbric, ja que gira cap a Burgos, Palència, Medina del Campo i... bingo!
Madrid es converteix així en un paradís atlanticomediterrani, amb 7.600 kilòmetres de costa, tot i que la mar mai ha besat Chamberí o Lavapiés i la flaire de salobre o la brisa marina són allà només una mena de figures literàries. És l’efecte paella; en concret, l’efecte de qui té la paella pel mànec mentre els polítics nostrats, ben cofois de dir-se “valencianistes”, aprofiten amb deler l’enèsim acte faller per a fer-se la foto, tot cantant allò d’ofrenar noves glòries a Espanya.
