Un error freqüent que assetja la pintura és reduir-la a decoració. No, la missió d’un quadre no és combinar amb el sofà ni amb les cortines. La pintura és pensament plàstic, llenguatge no verbal, distint —paral·lel— del pensament lògic. Per això és tan difícil —i tan estèril— explicar una pintura, perquè el més important d’una pintura escapa a les paraules.
La pintura pot ser bella, alegrar la vista, animar un espai. Matisse, per exemple. També pot narrar una anècdota, ser un document històric. Tot això ho pot fer, però no en té la necessitat, perquè el més important d’una pintura no és això, sinó el pensament plàstic, el llenguatge que no té traducció en paraules.
Així com pot alegrar la vista, també pot produir l’efecte contrari. Qui diria que Saturn devorant el fill, de Goya, és decoratiu? Intens, commovedor, sí. Bonic? No combina amb els mobles del saló.
La pintura pot ser bella, alegrar la vista, animar un espai. Matisse, per exemple. També pot narrar una anècdota, ser un document històric. Tot això ho pot fer, però no en té la necessitat, perquè el més important d’una pintura no és això, sinó el pensament plàstic
Si hi ha un artista d’obra desagradable i colpidora per excel·lència, aquest és l’austríac Alfred Kubin. Llegint la seua autobiografia, un comprèn per què feia dibuixos terrorífics. En ella conta com, en morir la mare quan ell té deu anys, el pare agafa el cadàver al braç i el passeja, bramant, amunt i avall del dormitori. Kubin parla, també, de coses que “despertaven en mi una ardent curiositat”, i afig: “per exemple els cadàvers”. Els cadàvers li despertaven “una ardent curiositat”! D’adolescent, ajuda voluntàriament l’enterrador del poble a traure del llac els cossos en descomposició dels qui s’hi ofeguen, freqüenta escorxadors “per a observar la seua faena amb detall”, cria serps i tota classe de cucs en gàbies, intenta matar-se damunt la tomba de sa mare, però li falla la pistola rovellada que havia fet servir. Abandonat pel pare i per altres familiars, Kubin escriu: “Em trobava sol, no era res, no tenia res”. S’equivocava: tenia talent per al dibuix, i el desenvolupa abocant sobre paper els monstres que li erren per les clavegueres íntimes.
Kubin es fa un nom. Coneix Edvard Munch, de qui diu que “era inabordable, original, i només sota els efectes de l’alcohol deixava veure la seua cordialitat”. Lector fascinat per Schopenhauer, Kubin escriu, ell mateix, una novel·la intitulada A l’altre costat. L’he llegida: fosca, claustrofòbica, angoixant.
A banda de Kubin, hi ha altres artistes, al llarg de la història, que posen el focus en aquest “altre costat”. El Goya de les pintures negres, l’expressionista James Ensor, que, amb terribles màscares de carnaval, retrata la hipocresia humana, J. H. Füssli, Munch, el Bosch, Zoran Music, Gutiérrez Solana, Francis Bacon, C. D. Friedrich, Odilon Redon, Käthe Kollwitz, Zush... No: l’art no necessàriament ha de ser bonic. Pot ser un malson, una porta oberta a les clavegueres de l’ànima. Kubin, en això, fou un mestre.
