Crònica d’una resistència anunciada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

9.24 Mentre escric aquestes ratlles, la Guàrdia Civil està ocupant diversos departaments del Govern català, i acaba de detenir Josep Maria Jové, secretari d’Economia i Hisenda. Sóc al tren, de camí cap a la Universitat Autònoma de Barcelona, on faig classes de llengua catalana als que seran els futurs periodistes que ens hauran d’informar d’aquestes coses. Sóc al tren, amb el portàtil a la falda, perquè l’article que tenia escrit i que havia d’enviar aquest matí no serveix. Vés a saber què haurà passat quan estigueu llegint aquest, que de ben segur tampoc no servirà. Què passarà ara?

No m’havia trobat mai haver de reescriure tantes vegades un text perquè, simplement, la gent al carrer està escrivint la realitat tan ràpid que no dono l’abast.

En aquest meu present que ja és el vostre passat, escric per explicar-me la vivència. Per retenir-la en aquests dies de bogeria constant, d’anar un pas més enllà quan ja semblava que s’havien travessat totes les fronteres possibles. Perquè és important que algun dia, quan mirem enrere, recordem l’estat de setge, i la força que mostrem, i com sortim plegats al carrer, i com no s’hi val tot. Perquè algun dia hi haurà una altra lluita, de ben segur que hi haurà una altra lluita, i llavors ens anirà bé saber-nos el poder.

Vaig amb tren cap a la UAB i sé que no sóc on he de ser. Hauria de ser al carrer, amb les companyes del grup d’activistes feministes que ja avisen per Whatsapp que són a tal carrer, davant de tal conselleria. Hauria de ser al carrer amb els milers de persones que surten ara de casa o de la feina per fer aquesta nostra revolució cantada, tan diferent de la d’Estònia, Letònia i Lituània, tan semblant en gent que es dóna la mà, que canta una cançó que sent comuna, que lluita no només per la independència, sinó pel dret a ser qui és. Gent que canta contra l’abús de poder d’un Govern que no escolta.

10.05 Els alumnes fan primer. Encara no s’han fet seva la universitat, gairebé no s’han fet seva la vida, i quan els pregunto què fan a classe, com és que no són al carrer, responen que havien de presentar un exercici. Com a futurs periodistes, només me’ls puc imaginar enganxats a la ràdio, a les notícies d’internet. Com a ciutadans de divuit anys acabats de fer, amb el dret a vot per estrenar, només me’ls puc imaginar al carrer, defensant-lo. No tothom pensa com jo, és clar, ja ho sé. I per això els recullo l’exercici, faig classe com puc, amb el cap en un altre lloc. Però tot es precipita, i amb els companys decidim que no farem classe al pròxim grup. Els expliquem per què.

14.00 Mentre milers de persones es concentren a Gran Via amb Rambla Catalunya, els representants de les entitats ens reunim a Plaça Sant Jaume per participar en una roda de premsa convocada per Òmnium i ANC. Com a presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, parlo amb la meva junta, acordem un comunicat breu i sincer, el llegeixo davant de tothom. Hi ha moments en què formar part d’un col·lectiu definit, amb objectius i reivindicacions i somnis comuns té tot el sentit.

14.36 No paren d’arribar missatges. La xarxa de feministes per la independència avisa que hi ha guàrdies civils encaputxats intentant entrar a la seu de la CUP. Me n’hi vaig. Allà hi ha amics, companys de feina, alguns dels alumnes que havien dut diligentment l’exercici al matí. Ens somriem. Hi ha molta gent jove, els més grans ens en sentim orgullosos, com si fossin fills simbòlics, fills de tothom que creixen sans i oberts. Una amiga que hi és des de les vuit del matí ha de marxar a buscar el nen, el de veritat, a l’escola. “Et passo el relleu”, em diu, “crida per mi”. Arriben polítics d’altres partits a fer costat. La Guàrdia Civil no té ordre judicial. Malgrat les desenes de furgones de policia nacional a una banda i mossos a l’altra, no passaran. El setge dura set hores. Finalment, se’n van.

21.00 Tornem a Gran Via amb Rambla Catalunya. Hi ha un petit escenari per on van passant músics, gent que fa parlaments. Avancem com podem fins a l’escenari i hi trobem diputades, activistes diverses. Ens abracem. I llavors, cap a les deu, em toca pujar-hi. Des de dalt es veu la magnitud de la convocatòria. Hem vist les fotografies aèries de les diades, és clar. Però veure-ho en directe impressiona més. No tinc paraules meves, així que les manllevo. “Millor que callis, fins i tot millor que no pensis, si no estàs preparat per a actuar”, deia Annie Besant. I sí, estem actuant.

Queda poca gent, ja, al carrer. Els mossos avisen que, si no marxem, carregaran. Aixequem les mans. “Sense violència”, cridem. “Vosaltres, mossos, ens heu de protegir”, cridem. “Els carrers seran sempre nostres”. Van avisant, però no carreguen. Som pocs, estem asseguts a terra. Marxen algunes furgones de la policia nacional. “Què, anem cap a casa?”. Som-hi. Demà, més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.