És la nit de Sant Josep, de la Cremà, festa grossa de les Falles. Tres matrimonis joves —Tere i Manolo, Vicenta i Juanito, Adelina i Pepe— tornen de València cap a Sueca després d’haver-hi sopat i haver vist cremar, entre multituds sorolloses i petards, algunes falles. Van comprimits dins d’un Tomasín, un cotxe menut, marró, propietat de Juanito, per la ruta de la costa que travessa el bosc mediterrani del Saler. De sobte, al davant, enmig de la foscor, com una aparició, veuen una dona jove vestida amb roba elegant, amb una sabata a la mà, demanant ajuda.
“Què fem?”, es diuen les parelles. “Parem?” Hi ha un debat breu, en què es plantegen perills i deures. Finalment, aturen el vehicle. La dona se’ls acosta i intenta entrar al cotxe. No hi cap una agulla, però. Ella hi insisteix. Es ressituen: Juanito —conductor— i Manolo davant, la resta darrere, on la fan seure damunt d’una de les dones. Fa tuf d’alcohol. “Cal pagar el taxista”, diu en un castellà elemental, d’accent estranger. Quin taxista? “Hi és més endavant”, diu. “Ha intentat excedir-se amb mi”. Es trau un feix de bitllets i els posa a la mà del copilot, Manolo, que ix del cotxe i se’n va a pagar al taxista. Manolo torna, engeguen de nou. Cap a on? Cap a l’Hotel Recatí, al Perellonet, on ella s’allotja.
Pepe, l’únic home que va darrere, amb les quatre dones, li diu que s’assembla molt a l’Ava Gardner. Ella esclafeix a riure i no diu res. Arriben a l’hotel. “Espereu ací”, diu ella mentre ix del cotxe. Al cap de poc, torna dalt d’un Cadillac llarguíssim, negre, lluent, conduït per un empleat d’hotel vestit d’uniforme. Hi fa pujar dues de les parelles, l’altra els guiarà des del Tomasín.
Arribats de matinada a Sueca, aparquen al cèntric carrer Cullera i entren a la casa d’Adelina i Pepe, que, a la planta baixa, és una botiga d’electrodomèstics. Els pocs vianants que hi ha al carrer en aquelles hores envolten el Cadillac, al·lucinats, com si fora un ovni. Mai no s’havia vist un trasto així al poble. A dins de casa, al saló, l’ambient és càlid, les tres parelles i l’estrangera continuen la festa —és el sant de Pepe!— bevent alcohol, menjant pastes, xarrant i rient. Ella riu, sobretot, cada volta que li repeteixen, i no en són poques, que s’assembla tant a l’Ava Gardner. I així fins que acaben la festa i ella, fent tentines, se’n va amb el Cadillac.
L’endemà, el diari dirà que la famosa actriu americana Ava Gardner ha passat el Sant Josep a València.
A casa, sempre que feien una pel·lícula de l’Ava Gardner, els meus pares, Adelina i Pepe, parlaven d’ella amb familiaritat. “L’Ava”, en deien. Deu anys després d’aquella nit, que tantes voltes ens van explicar als meus germans i a mi mentre vivien, en aquella mateixa casa, vaig nàixer jo.
