La setmana passada es va publicar l’Enquesta Sociopolítica del CEO 2022. A falta de poder comparar amb altres moments o amb altres territoris, podem estirar algunes dades per obtenir un “estat de la catalanitat” que em permeto esbossar com a pur exercici d’opinió.
La primera dada sorprenent és que la nacional no és la identificació prioritària de la gent. Preguntats per quins tres elements et defineixen millor, les respostes més repetides són la generació (56), el barri o poble (50) i, en tercer lloc, el país (36). Pràcticament empatada amb la professió (35). La feblesa d’aquesta identificació nacional guarda relació directa amb l’edat. Així, la gent més gran de 64 estan força per sobre que la gent de 16 a 24 anys (44 contra 29). Per país compto, i en això sí que em valc d’altres enquestes, que la majoria entén Catalunya.
en l’època de l’antifranquisme, quan catalanitat volia dir modernitat i llibertat en oposició a una dictadura que era monolingüe castellana
Què ho fa que tan sols menys d’un terç del jovent català pensi que el seu país el defineix? Per respondre això convé anar més enrere: què transmet catalanitat en un país que ha estat fet de successives onades migratòries? Tres idees. La primera, la catalanitat és una identitat força permeable: la llengua és la porta d’entrada i, en general, som entusiastes dels nous catalanoparlants. Segona, la catalanitat ha anat lligada tot sovint a uns valors que la fan atractiva: penso en l’època de l’antifranquisme, quan catalanitat volia dir modernitat i llibertat en oposició a una dictadura que era monolingüe castellana. I tercera, com cantaven Els Pets, no n’hi ha prou amb ser català. És a dir, que donar més pes a la identitat nacional és compatible, interseccionalment, amb totes les altres: la classe, el gènere, la sexualitat o la racialització.
D’aquestes tres idees, en podem treure tres contrapunts sobre la situació actual. Començo pel final. Escoltant Marta Roqueta al pòdcast Gent de Merda li vaig sentir una reflexió interessant: hi ha un “antiwokisme” català que ha agafat més força d’ençà del 2017 i que es podria explicar com a frustració independentista. És a dir, atacar la resta de les identitats que es defensen (el feminisme, l’antiracisme, el moviment LGBTQ…) i culpar-les, absurdament, de l’afebliment de la catalanitat.
Sobre catalanitat i valors: en l’enquesta es constata allò que la gent percep com el més positiu del país: la forma de ser i de pensar (29), molt per sobre de la cultura i les tradicions (15). Convé aprofundir políticament i culturalment en això. Talment com l’antifranquisme va forjar una nova catalanitat, sota la consigna de “som un sol poble”, l’independentisme s’ha de proposar una “nova consciència de país”. En els anys àlgids del procés semblava més evident: el Parlament feia unes lleis més avançades i a l’Estat hi governava el PP. Avui, cancel·lar el pla pilot de la RBU és exactament el contrari, per exemple.
I, finalment, la tercera qüestió, la llengua, que presenta uns indicadors alarmants. Cal que l’adhesió a una idea del país es faci també tot encomanant la llengua.
