Alguns consideren que hi va haver una sobrereacció al vídeo de TikTok d’una infermera de la Vall d’Hebron, oriünda de Cadis i que es queixava, en un to fatxenda, de l’obligació de tenir el nivell C1 de català per aspirar a treure plaça en unes oposicions del sistema sanitari català. És a dir, trobava un excés haver d’entendre (és el que se li demana) la llengua pròpia dels pacients que ha d’atendre.
L’actitud de la infermera de la Vall d’Hebron és l’altra cara de la moneda: la d’una ciutadana que, des de la tranquil·litat de pertànyer a la majoria, considera que el seu privilegi com a parlant d’una llengua majoritària passa per davant del dret dels parlants de la minoritària
Cap de les dues coses és “normal”, si per normal entenem una relació fluida de la ciutadania amb les llengües (quan n’hi ha més d’una) que són oficials o cooficials al seu país. Podem citar els exemples, prou coneguts, de Suïssa o el Canadà, on la diversitat lingüística és assumida, respectada i emparada pels poders de l’estat i per la ciutadania, i que contrasten amb l’endarreriment de l’Estat espanyol en matèria de drets lingüístics. Agradi o no, la reacció que va suscitar el vídeo en qüestió és la pròpia d’una minoria (la població catalanoparlant dins Espanya) cansada de veure escamotejats, i sovint violentats, els seus drets. L’actitud de la infermera de la Vall d’Hebron és l’altra cara de la moneda: la d’una ciutadana que, des de la tranquil·litat de pertànyer a la majoria, considera que el seu privilegi com a parlant d’una llengua majoritària (demogràficament majoritària, especifiquem) passa per davant del dret dels parlants de la minoritària a ser atesos en aquesta llengua. Fins i tot, quan es tracta de ser atesos al sistema de salut pública que aquests parlants de la llengua minoritària sufraguen amb els seus impostos i del qual es beneficien tots els ciutadans, amb independència de la llengua que parlin.
La desigualtat és tan flagrant que no cal estendre-s’hi gaire. Naturalment, el problema no és el vídeo a TikTok d’una joveneta que xerra molt i pensa poc. Però sí que ho és un estat de coses que correspon al d’una situació inacceptable de vulneració de drets fonamentals (els drets de les minories lingüístiques s’han de considerar com a tals) en un teòric estat de dret. Els americans blancs que es burlaven dels negres davant de tothom, o que els impedien amb males maneres l’accés a determinats locals, o fins i tot a determinades taules o seients, o que els feien fora si se’ls acudia reclamar el seu dret com a ciutadans a seure o a entrar allà on volguessin, també xerraven molt i pensaven poc. I també estaven segurs, aquells americans blancs racistes, de pertànyer a una democràcia (i era així) que els atorgava un privilegi que ells no dubtaven a exercir per davant del dret dels seus conciutadans negres a la lliure circulació i mobilitat. El fet que un estat es constitueixi com a democràtic no és garantia suficient que hi siguin respectats com pertoca els drets de tots els seus ciutadans. I és aleshores el nostre deure protestar i revoltar-nos fins que aquests drets siguin explícitament reconeguts i protegits com els pertoca. Que algú trobi raonable el fet de menysprear la llengua dels seus conciutadans, i encara es lamenti de rebre respostes enfadades, indica la relació malsana de l’Estat espanyol amb la seva pròpia diversitat lingüística i cultural.
