El selecte Círculo Ecuestre barceloní va ovacionar la presidenta Ayuso com una torera. Si no va sortir a espatlles del solemne temple dels més acabalats —talment com si hagués tallat tres orelles i un ‘rabo’ a la Monumental— va ser pel pudor de la burgesia barcelonina més aristocràtica.
Madrid va com un tiro. Barcelona i Catalunya, pel pedregar. Aquesta seria part de la veritat porosa que flotava a l’ambient.
També és cert que molts tòpics podrien quedar fets miques per poc que es contrastessin. Madrid va tancar el 2022 amb dos dígits d’atur. Catalunya amb un sol dígit. Però aquesta era una veritat accessòria, irrellevant al Círculo Ecuestre.
Un dels mantres més repetits en determinats cercles de Madrid, a dreta i esquerra, és que el nacionalisme i l’independentisme són un invent de l’alta burgesia catalana. No té ni cap ni peus. Però tant és, se segueix dient com si fos una veritat categòrica. Fins i tot és un dels arguments de certa esquerra a Catalunya. I això malgrat les evidències, que no només desmenteixen una farsa tan gran. És que apunten exactament en sentit contrari.
El 2017, després del referèndum, “la Caixa” i el Banc de Sabadell van donar un cop a la taula anunciant que traslladaven les seves seus socials fora de Catalunya. Gràcies a una normativa ad hoc. Ara hem sabut que Ferrovial s’ha fugat de Madrid, clar que està pendent de ratificació accionarial. No van tenir aquesta possibilitat els accionistes de “la Caixa”.
La fascinant Ayuso també va intentar furtar el Mobile a Barcelona quan semblava que Colau badava. No se’n va sortir com sí que van fer amb les seves empreses alguns dels prohoms del Círculo Ecuestre. Normal que ovacionessin Ayuso amb les orelles.
Ayuso, en estat pur, va ser ovacionada d’allò més amb un argumentari que deixarà en moderat el del nonagenari candidat de VOX a la presidència del Govern, Ramón Tamames
I mira que també els han fet jugades. Quan Gas Natural (“la Caixa”) va voler comprar Endesa, la cúria madrilenya va proclamar “heretgia!” A l’uníson, Pizarro (Endesa), Cañete (ministre) i Esperanza Aguirre (padrina d’Ayuso) van proclamar ‘¡Antes alemana que catalana!’.
Ayuso, en estat pur, va ser ovacionada d’allò més amb un argumentari que deixarà en moderat el del nonagenari candidat de VOX a la presidència del Govern, Ramón Tamames. Una intervenció orgàsmica. Amb crits d’”Ayuso, presidenta!” Que ja ho és. Només que de la Comunitat de Madrid. Però es referien a Ayuso com a presidenta espanyola, títol al qual avui aspira un Feijo’o que no té el carisma d’Ayuso ni la seva celebrada desimboltura.
Els va fascinar tant o més que en el seu dia Manuel Valls. Se’ls va ficar a la butxaca al minut, amb la seva oratòria desbocada.
Entre altres, es va acarnissar sense embuts contra Pedro Sánchez, Aragonès i Colau, que al Círculo Ecuestre recullen escasses simpaties per utilitzar un eufemisme bondadós. A Sánchez fins i tot el va ficar de ple en una orgia de sexe i drogues a compte del cas Berni. I va comparar el règim separatista amb la Nicaragua de Daniel Ortega pel tracte als dissidents.
Va treure el fuet com si es tractés d’una dominatrix. Exhibint un repertori de les seves millors fuetades per a alegria dels presents que hi van assistir complaguts, sadollats, “Más, dame más”, diuen que se li va escapar a un.
