He vist molts autoretrats, alguns d’enlluernadors. Cap no em commou tant, però, com els del Rembrandt vell, l’ancià desenganyat que ens mira fixament, amb una humanitat que aborrona. Per què ens és tan íntim, Rembrandt? Perquè es confessa en una sèrie d’autoretrats que van, des de jove, quan era un pintor d’èxit, fins a l’ocàs, amb un rostre erosionat per la mort dels qui estima i per la insolvència.
Abans de perdre, massa jove, la primera dona, ja havia enterrat tres fills molt menuts; només el quart sobreviu. Morta la dona, la popularitat de Rembrandt declina i, mà foradada com és, contrau deutes. Col·lecciona objectes, visita subhastes, compra irreflexiu. Anys després, assetjat pels creditors, perd la casa i la col·lecció d’objectes, i el salven de la fallida total el fill i una segona dona, amb qui viu sense casar-se. Però també veurà morir aquestes dues persones; el fill, pocs mesos després d’haver-se casat.
La popularitat de Rembrandt minva a mesura que el seu art esdevé més independent i profund. L’espectador acostumat a les belles figures, estilitzades i elegants, de l’art italià, se sorprèn davant un art que no evita la lletjor. El bou escorxat, magnífic, demostra que la qualitat d’un quadre no depèn del tema, sinó de la forma, de com està fet. Als seus retrats trobem gent de veritat, en copsem l’escalfor, la necessitat de comprensió, les palpitacions de l’ànima.
Com diu Van Gogh, “Rembrandt penetra tan profundament en el misteri que ens suggereix coses que no poden ser expressades en cap llengua”
Rembrandt no és un pintor fàcil. D’ell, diu Courbet: “Rembrandt fascina els homes intel·ligents tant com endormisca i avorreix els necis”. Què diferencia un Rembrandt i l’obra d’un bon pintor, contemporani de Rembrandt? “El magistral domini del clarobscur”, diria un setciències d’aquells amb què un topa sovint als museus, parlant en veu alta, i que ha memoritzat quatre línies que dedica una guia turística al pintor. Fals. Molts contemporanis de Rembrandt dominen el clarobscur. El que fa diferent Rembrandt és la densitat. Entre un Rembrandt i l’obra d’un contemporani seu —i de tants pintors de la història— hi ha la diferència entre un caldo de sobre, prefabricat, i un caldo fet a foc lent amb l’olla plena de viandes i verdures. Una densitat que Rembrandt augmenta a mesura que es fa gran. Una evolució que palesa la llarga sèrie d’autoretrats, de més jove a més vell, on es percep l’implacable pas del temps, però també com els pinzells, cada volta més grossos, creixen en saviesa.
No va tindre sort, malgrat el talent. En morir, només deixà roba vella i estris de pintura. El dolor contribuí a fer-lo més profund, el va elevar. Es va consumir com un ciri, per tal d’il·luminar-nos. Com diu Van Gogh, “Rembrandt penetra tan profundament en el misteri que ens suggereix coses que no poden ser expressades en cap llengua”. La pintura, la pintura exquisida, és això.
