La roba que feim servir per anar per casa és la roba de veres, la que parla de la nostra personalitat i de les nostres vivències, la que explica qui som realment. Tots tenim una camiseta fetitxe, descolorida, amb algun forat i fils que pengen i que fa molt que hauria d’estar jubilada, encara que aquesta opció ni tan sols es prevegi. No ens atrevim a dur-la pel carrer, però a casa no ens la llevam mai. De fet, s’ha de reconèixer que hauria de passar per la rentadora més sovint del que hi passa, però fins i tot aquest téntol costa. La meva és de color blau amb lletres negres al pit que posen: “Balear: tirotear, herir o matar con bala”. És, sense dubtes, la definició més adient que he trobat mai del terme identitari menys identitari que hagi existit.
El primer de març de 1983, ara fa 40 anys, entrà en vigor l’Estatut d’autonomia i és per això que aquest dia celebram el Dia de les Illes Balears. El document —rubricat amb el consens de les forces polítiques d’aquell temps— diu coses interessants, com ara que el català és la llengua pròpia d’aquesta terra. No és poca cosa com a element vertebrador d’un territori de territoris separats per la mar, que ha escrit la seva història al ritme de constants i variades amenaces externes. De fet, sovint ens veim com una amenaça entre nosaltres mateixos. A Mallorca, la gent de la Part Forana no pot sofrir la de Palma. Per als maonesos, els ciutadellencs són mallorquins, amb la greu ofensa que això implica. El microclima d’Eivissa i Formentera ningú ha estat capaç de desxifrar-lo encara. La realitat és que la gent d’aquesta terra se sent bàsicament del seu poble i, en segona instància, de la seva illa. Mai trobaràs ningú que afirmi ser balear. I si el trobes, desconfia. El concepte balear és purament administratiu i serveix per aglutinar totes aquelles persones que vivim en un espai geogràfic sotmès a l’espoli fiscal permanent i irresoluble de l’Estat. De fet, és més fàcil trobar un menorquí a Barcelona que a Formentera. I a la inversa. Entre d’altres coses perquè és més fàcil i assequible la connexió amb el Principat que la interilles. Així és la vida al “paradís”.
Al final, sense pretendre-ho, crec que he construït un relat prou sòlid de tot allò que implica (no) ser balear. Som gent complicada, desconfiada i, a la fi, generosa. Som remugadors, normalment en veu baixa. Ens costa aixecar la veu i pegar un cop fort damunt la taula, però, quan ho feim, el món tremola. Aquest 2023 celebram quaranta anys de l’Estatut d’autonomia i deu de l’exhibició de balearitat més gran que es recorda: la que protagonitzaren 100.000 persones amb camiseta verda arreu de les Illes per recordar que el català és sagrat i no es toca. Avui, més que mai, convé recordar-ho. Que com pot ser que un personatge com José Ramón Bauzá arribàs a ser president d’aquesta terra nostra? Tots els pobles tenen passatges obscurs, imperdonables i que no s’haurien de repetir mai de la vida. Passatges del tot vergonyosos i sense explicació. A menys de cent dies de les eleccions, convé recordar-ho.
