Fa dies vaig anar amb l’Anna al cementiri. Feia un dia gris i de tornada se’ns va posar a ploure. L’Anna i jo som l’antítesi l’una de l’altra. Passejar amb ella per mi sempre té un efecte balsàmic, no tant pel que ens diem sinó per la seva presència. Diria que rarament la consumeix l’angoixa, però no sabem mai del cert què senten els altres. Només sé que l’Anna no diu res superflu ni fa cap gest de més.
Vam caminar més estona del compte, desorientades entre rengleres de tombes. Algunes làpides eren convencionals, amb foto o sense; d’altres tenien la marca anònima de qui ha mort pobre i sol, i en algunes el nom i la data estaven escrites a mà. És una pena no tenir làpida, però t’estalvies pagar amb escreix el preu del propi enterrament. Sense voler vaig calcular la mitjana dels anys que la gent ha viscut i compto els anys que ens queden a mi i a la gent que estimo. Al cementiri la futilitat de la vida es fa tan palesa com la corrua de cognoms comuns que associem a persones vives.
El transcurs de les hores i els dies corre paral·lel a com les percebem, i la percepció del temps és variable. Durant la infantesa sembla que no s’acaba, i la sensació que la vida és llarga s’estiregassa fins a la vintena. Amb l’edat adulta, que comença quan un s’adona que té una trajectòria, el temps s’escurça cada vegada més. Del 1945 al 1990, o del 1931 al 2010, o del 1970 al 2003: tant és com visquem el temps. En una làpida llegeixo “No ens busqueu aquí: som a la festa de Déu”. Potser sí. Percepcions a banda, els números són una pauta objectiva.
Als filòsofs i a la resta ens horroritza la transició de la vida a la mort, però ens costa pensar en l’eternitat tranquil·la de la nostra absència
“És una absoluta perfecció, com si fos divina, saber gaudir lleialment de la pròpia existència”, va escriure Montaigne. Era menys creient del que admetia i detestava la vanitat dels homes perquè temia “que no li calgués encongir-se per a elevar-se”. Necessitava anar a les palpentes i furgar en la misèria pròpia (encongir-se) per a convertir-se en l’autor que reconeixem (elevar-se). La vanitat és el desig d’elevar-se sense haver fet la feina, una tomba grossa i llampant al cementiri. Quan et mors, et converteixes en pretext, i en el millor dels casos, en un bon record dels vius. L’avi em deia que un no es mor del tot mentre una sola persona viva el recordi.
El cementiri va més enllà de la tristesa comuna i de la depressió. Sé que algun filòsof ha canviat d’idea sobre la mort a mesura que se li acabava la vida, perquè els arguments deixaven de servir-li —morir-se també deu ser això. Als filòsofs i a la resta ens horroritza la transició de la vida a la mort, però ens costa pensar en l’eternitat tranquil·la de la nostra absència. Mentre l’Anna i jo passejàvem, hauria jurat que no existeix l’infern, ni el cel, només la pau asèptica. Els humans devem ser un accident natural, com el fill que neix d’un ensurt i sense que l’esperin. Ara, si em miro al mirall i penso que voldria estar més prima, recordo el passeig al cementiri; si tinc por de prendre riscos, em venen al cap les tombes callades aquell diumenge. Multitud de cossos enterrats i el buit sonor, fins i tot en un lloc sorollós com Barcelona. Montaigne tenia raó.
