Hi ha coses en la vida que s’aprenen tard, massa tard, i sense que les busques. T’ixen al davant. El 4 de febrer passat vam celebrar a Alfarb la XVII Trobada d’Escriptors de la Ribera. Dèneu anys fa —dos en blanc per pandèmia— que Josep Lozano i Manel Joan i Arinyó van iniciar, a Cullera, la tradició de convocar la gent de lletres, narradors, poetes i assagistes, però també historiadors, filòlegs, crítics, editors i divulgadors culturals, a una jornada de convivència, d’assossec festiu.
Què s’hi fa, en aquestes trobades? Xarrar, parlar pels colzes, sense treva i una mica de tot. Hi ha, és cert, un mínim protocol, un esquelet que articula les hores que passem junts. Com que cada edició es fa en un poble diferent de la Ribera del Xúquer, aprofitem per visitar-ne llocs emblemàtics, guiats per un expert local. Hi passem, també, per la biblioteca pública, on els autors signem els nostres llibres més recents, adquirits per a l’ocasió. Durant el dinar, Josep Lozano llig la llista dels llibres nous —publicats des de l’última trobada— dels autors presents. I ací acaba la formalitat. La resta: noves coneixences, conversa mentre esmorzem, conversa mentre passegem i admirem edificis històrics, conversa mentre dinem i dilatem la sobretaula.
Conversa pura, pel simple plaer de la conversa. No hi ha més. O sí. Potser hi ha tot. No se m’ocorre una manera millor de passar el temps.
De quin aprenentatge parle, a l’inici de l’article? Confesse que les meues primeres trobades em van semblar incompletes. Hi trobava a faltar alguna cosa. No n’acabava d’entendre la utilitat. Per què, em deia, ja que ens reunim, no emprenem alguna iniciativa, no aprofitem per a ordir algun projecte, per a conspirar, per a deixar alguna empremta sòlida, un solatge? Utilitat, aprofitar, deixar empremta... Quines paraules! Com més major em faig, més buides les trobe. No ho intentem cada dia faener, ser útils? I quina n’és, la utilitat? Quin el solatge? Quina empremta en quedarà, d’ací a cent anys? Les llunes successives ho agranen tot, no perdura res. Res. Ni tan sols nosaltres. Tota empremta està feta sobre arena.
D’altra banda, no és útil conèixer nous lletraferits, estrènyer llaços i parlar, desimboltament, de llibres i de tot? Què hi ha millor que la tertúlia despreocupada amb gent de trellat, amb qui comparteixes inclinacions? La proximitat, el contacte, la coneixença són la millor vacuna contra el recel, les enveges i els odis infundats, tan freqüents entre individus que treballen sols, tancats dins d’una habitació, propensos a patir d’inflamació d’ego.
També les trobades seran agranades pel temps, desapareixeran, seran oblidades. Com tot, vaja. Mentrestant, però, són una festa de la paraula. De la paraula oral, lliure, sense segones intencions. Conversa pura, pel simple plaer de la conversa. No hi ha més. O sí. Potser hi ha tot. No se m’ocorre una manera millor de passar el temps.
