Acaba un dia grisenc i feixuc, d’aquells que passen sense pena ni glòria. A l’ordinador, el document en blanc i la portada de la Directa.catoberta a l’altra pestanya. Un talp policial a l’activisme de València. La trama d’agents infiltrats destapada pel diari digital dins dels moviments socials de Barcelona té una ramificació al País Valencià i, de retruc, per l’origen de dos dels falsos activistes, a Mallorca i Menorca. Com acostuma a passar sempre, l’estat espanyol dibuixa amb més claredat els Països Catalans que no pas nosaltres, ni que siga com a geografia a reprimir.
M’agradaria poder escriure un article irat, encès, dels que brollen de la indignació que s’arrapa a l’estómac com una paparra. Unes lletres que em cremaren a les mans amb què denunciar la indecència d’una infiltració policial dins del marc d’una democràcia. Però no puc. Ni tan sols la necessitat de tirar endavant tres mil caràcters i escaig poden menar a considerar que analitzem una democràcia plena.
La infiltració policial a València és un pas més de la claveguera habitual de la democràcia espanyola. I perdoneu-me l’oxímoron, però calia titular l’article d’alguna manera comprensible. Una acció orquestrada des de la Policia Nacional i, en conseqüència, des del Ministeri de l’Interior —el Minimor, per dir-ho a l’estil de 1984, encarregat de mantenir la llei i l’ordre—, que no acabarà en cap denúncia, ni detenció. Només, si de cas, amb una llista de noms i cognoms d’activistes socials i veïnals, atès que no hi ha cap delicte. O sí: la intromissió al dret a la intimitat, de reunió i de llibertat d’expressió d’uns col·lectius perillosíssims que lluiten contra PAIs abusius o la gentrificació del barri.
Pallisses, tortures, operació Catalunya, interrogatoris, règim FIES, a por ellos... i no ha passat mai res
L’escalada del clavegueram té un ritme semblant al poema famós de Niemöller. La policia s’infiltra als moviments socials del País Valencià perquè abans ho ha fet a Catalunya i no ha passat res. Perquè abans ha entrat a Euskal Herria i no ha passat res. Perquè hi ha hagut un cas Pegasus, amb espionatge il·legal i telèfons punxats a polítics i càrrecs públics, i no ha passat res. Perquè pallisses, tortures, operació Catalunya, interrogatoris, règim FIES, a por ellos... i no ha passat mai res. Secret d’estat, seguretat nacional, informes classificats, secrets oficials... La llista d’excuses de la claveguera —redactades en una novaparla orwel·liana curosa— sempre sona més a dictadura de facto que a democràcia real.
Res de nou, però, sota el sol. Un reguitzell fecal que brolla de la claveguera que no pot sorprendre a qui recorde que el govern espanyol ha estat condemnat ja onze vegades pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per no investigar els presumptes casos de tortura en dependències policials; la darrera vegada, per cert, en gener de 2021, ja amb Fernando Grande-Marlaska com a ministre d’Interior, qui tampoc no feia massa cas de la qüestió quan exercia de jutge. Amb un govern del PSOE, que mai no aïlla la X de l’equació de la claveguera.
I és que potser no ens cal la ira, ni la indignació. Només fer-nos conscients de la veritat: així és la seua democràcia.
