Una recent piulada amb una dada del darrer Informe de la Plataforma per la Llengua (2022) em porta a tornar a parlar de què és l’opinió pública. En aquest cas, un anònim que signa Valencià de soca – Xèrif de llengua, escriu: “Confirmada la idiotesa catalanoparlant”, amb un enllaç a l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb del dia 21 de novembre de 2022, i la dada que la justifica: “La meitat dels catalanoparlants a Catalunya (un 50,9 per cent) creuen que la submissió lingüística (entesa com canviar al castellà quan algú els parla en aquesta llengua) no és una amenaça per la llengua”.
No discutiré que si l’enquesta diu que un 50,9 per cent pensen allò que se’ls ha preguntat, bé ho deuen haver dit. Una altra cosa és què significa que “ho pensen”, i sobretot si ho han pensat gaire. O si han entès un terme com “submissió lingüística” i les conseqüències que té, perquè si els ho haguessin preguntat ves a saber què haurien respost. I, per acabar d’afinar les coses, caldria saber si tots els que a l’enquesta es van declarar “catalanoparlants”, a la pràctica n’eren, o si n’eren gaire. Però anem a la qüestió de l’opinió pública.
En primer lloc, si bé la resposta a la pregunta de l’enquesta de la Plataforma no informa sobre la idiotesa de ningú, sí que assenyala un fet fonamental: la opinió pública pot -i sol- ser profundament ignorant. Pot ser útil fer una enquesta per saber fins a quin punt en som d’ignorants, però per saber si la submissió lingüística és o no una amenaça, el que cal és preguntar als sociolingüistes experts en aquesta qüestió i que en lloc d’opinions ens expliquin les seves recerques.
No perdem mai de vista que l’opinió pública funciona com a un sistema d’ignorància acreditada, i per tant, de submissió a qui l’ha imposat.
En conseqüència, és obvi que voler-se guiar per l’opinió pública -per exemple, a l’hora de determinar quin són els problemes més greus que cal resoldre en una determinada comunitat- és extremadament arriscat. Governar a cop d’enquesta és una bestiesa que sospito que és una pràctica força generalitzada. En molts casos, l’enquesta no passa d’orientar estratègies electoralistes que busquen simpaties fent veure que s’està d’acord amb l’opinió pública o que simulen que s’hi treballa de valent. Però ai! si és la ignorància pública allò que determina les prioritats de govern!
I en tercer lloc, cal tenir present que el que ens mostra l’opinió pública és quins són els punts de vista que s’han aconseguit imposar a través dels diversos instruments que la fabriquen: pseudonotícies, tertúlies, artistes i, en general, líders d’opinió, ara també anomenats influencers. És a dir, l’opinió pública delata qui mana a l’hora de conformar-la, i sobretot quins són els mecanismes més eficaços per aconseguir-ho.
En resum, l’opinió pública com a suma d’opinions individuals autònomes i informades no existeix, com ja fa molts anys va deixar escrit Pierre Bourdieu. L’opinió pública és un artefacte resultat de processos socials complexos que mostren el resultat de les lluites de poder per a fabricar-la i aconseguir resultats interessats. No perdem mai de vista que l’opinió pública funciona com a un sistema d’ignorància acreditada, i per tant, de submissió a qui l’ha imposat.
