Hi ha una escena en la sèrie The crown, en la coronació d’Elisabet II, quan li fan la unció, cim d’una xarxa de símbols, misteris i litúrgies arcanes, obscures, inintel·ligibles, en què un espectador diu: “Això és una bogeria!”. I un altre respon: “Al contrari. Té molt de sentit. Qui vol transparència quan pot tindre màgia?”. I continua: “Si alces el vel, què et queda? Una jove normal i corrent, de talent moderat i poca imaginació. Però cobreix-la amb teles, ungeix-la amb olis i... abracadabra. Què tenim? Una deessa!”
Tenim una deessa per obra i gràcia de la forma, de les formes, dels símbols, de les convencions. Hi ha formes caduques, és clar, que transmeten autoritarisme o desigualtat, però erra qui creu que la desigualtat i l’autoritarisme s’esfumen en suprimir les formes. Les formes són imprescindibles, el que cal és adaptar-les, transformar-les. Les convencions, siguen senyals de trànsit, protocols sanitaris o horaris de trens, són pràctiques, fan possible la convivència. A escala col·lectiva, però també individual. Les formes, la rutina amb què t’organitzes el temps, te la fas tu o te la fan, i si te la fan no serà en profit teu. Poques coses revelen tant el caràcter d’un individu com la forma amb què modela el seu temps, com domestica el flux esquiu de les hores.
El món civilitzat és una teranyina de formes i patrons. Com més civilitzat, més formes i més patrons. La informalitat condueix al fracàs, al desastre. Les checklists, llistes de control o de verificació, han reduït moltíssim l’error humà en situacions tan compromeses com, per exemple, el pilotatge d’un avió. Benvinguts els horaris, els reglaments i els protocols que ens eviten perdre temps improvisant! Benaurats els trens puntuals, els funcionaris eficients, els lampistes responsables! L’espontaneïtat, injustament prestigiada, només té gràcia per contrast, quan està envoltada de formes. La naturalitat amb què algú toca el piano, fins i tot amb què improvisa, va precedida d’incomptables assajos previs, rutinaris, rigorosos.
Tots hem sigut alguna volta iconoclastes, ho hauríem volgut fer miques tot i començar de nou, prepotents, cecs, primaris. Sobretot durant la idiotescència. La veritat és, però, que no tot el món pot construir un graner, però que qualsevol pot incendiar-lo. Destruir és fàcil, massa fàcil, i els camins fàcils no duen enlloc. Construir, inventar, fer créixer formes, això és el progrés. I lubrificar i mantindre les que ja funcionen.
Què hi ha darrere d’una catedral gòtica? Què darrere de La Passió segons sant Mateu o de laCapella Sixtina? No ho sé, ni ve al cas. El que importa, sobretot, és la forma, les formes, que uns individus van crear i que ens han quedat. No la transparència, sinó la màgia. Abracadabra.
