El 17 de setembre de 1973 enterraven amb nocturnitat i traïdoria el militant comunista Cipriano Martos a la fossa comuna del cementiri de Reus. Només sabia de la seva mort la Guàrdia Civil, que el va torturar fent-li beure una ampolla d’àcid sulfúric. Vint dies després moria al llit d’un hospital després d’una llarga agonia. El 6 de gener de 1937, un falangista cridava a un bar de Palma de Mallorca: “Mireu, mireu el sostenidor de l’Aurora!”. La nit anterior, Aurora Picornell, militant comunista i més coneguda com la Passionària mallorquina, era afusellada pels colpistes.
Dues icones de la memòria que finalment podran tornar a casa. En el cas del Cipriano s’espera que l’ADN en confirmi la identificació. Un retorn a la família que ja s’ha produït en el cas de l’Aurora, exhumada de la fossa número tres del cementiri de Son Coletes de Manacor, lloc on va ser enterrada junt amb el seu pare i altres quatre dones, les conegudes com les Roges del Molinar.
Però, i la resta? Qui no té encara un parent desaparegut a la Guerra Civil? Creuen que l’Administració ha fet tot el que tocava? Doncs, no. I per què? La complicitat entre la dreta i l’esquerra espanyola en són els principals culpables, amb una Ley de Memoria que és paper mullat. Situació alarmant amb greus vulneracions dels drets humans. Segons el Jutjat d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional, el nombre de víctimes de desaparició forçada entre el 17 de juliol de 1936 i el desembre de 1951 és de 114.226. Espanya és el segon país del món amb més desapareguts.
El Codi penal, recentment reformat, continua sense incloure el delicte de desaparició forçada o el de crim contra la humanitat. Però el més flagrant és que Espanya diferencia entre els desapareguts “de primera” i els de “segona divisió”. Els primers gaudeixen de tot el suport de l’Administració (com ha de ser), però els segons, els desapareguts entre els anys 1936 i 1977, senzillament no existeixen.
Cal transformar les polítiques de memòria, cal reconèixer els errors i proposar canvis. Catalunya té duplicat de registres de desapareguts o mostres d’ADN en bases de dades independents. No és el correcte. I quina és la solució? Seguir el que han fet la resta de països d’Europa, posar-ho sota la tutela de la policia judicial. Que no tenim tots els mateixos drets? Per què s’ofereix atenció immediata i personalitzada a uns i a la resta se’ls tanca la porta?
Els Mossos d’Esquadra identifiquen desapareguts, donen atenció a les famílies i hi tenen unitats específiques per a la recerca i la identificació. Però, curiosament, tampoc inclouen els de la Guerra Civil. El mateix passa amb la resta de cossos policials de l’Estat. Anomalia democràtica flagrant. És un tema, només, de voluntat política. De res més. La solució passa perquè la policia judicial n’assumeixi les competències. Així ho exigeixen les lleis. És la policia judicial qui ho ha de fer. Prenguem-ne consciència. Només depèn de nosaltres. Fins quan hem d’esperar?
