És possible que la majoria de derrotes, errors de càlcul, ensurts, contratemps, misèries, ximpleries, despropòsits i calamitats que el catalanisme sobiranista ha acumulat al llarg d’aquests últims cinc anys –o deu, perquè la derrota ja es covava abans de l’1-O i les rendicions ja havien començat abans de la repressió explícita de l’estat– es deguin al fet que cap dels principals partits sobiranistes tingui al cap una mínima idea clara del que ha de ser Catalunya.
Per anar bé, ERC, Junts i la CUP, o si més no els dos primers, els que aspiren a ser majoritaris, haurien de compartir unes conviccions, uns principis i unes aspiracions fundacionals, una noció estructural i un projecte de base de com han de ser les coses, no ja en una hipotètica Catalunya independent futura, sinó en la Catalunya d’ara mateix. Però això, pel que es veu, és impossible. Desmentida la propaganda del Procés, enterrades les promeses del Procés, liquidats els castells a l’aire de la retòrica processista, ara tot el que queda són residus d’ideals i un partidisme desbocat.
Com pot tenir el conjunt del sobiranisme una idea clara del que hauria de ser Catalunya si fins i tot dins cada un dels partits hi ha visions contraposades, egoismes sectaris que ho condicionen tot, curt-terminisme electoralista? Els cops de volant d’uns i altres, les oscil·lacions i les vacil·lacions discursives i estratègiques, la diferència entre el que prediquen i el que fan, la discrepància entre el que són i el que volen fer creure que són: tot això només són símptomes de desorientació, d’impotència, de desconcert. I tant la desorientació com la impotència i el desconcert sorgeixen de no saber cap a on anar. Sí, també de la repressió i l’autoritarisme d’un estat espanyol capaç de tot per reforçar el seu nacionalisme castellanista i per perpetuar les estructures de poder que el sustenten, però quan saps on vols anar, i goses seriosament provar d’arribar-hi, també la repressió i les derrotes són, a la llarga, beneficioses. Estimulen, depuren, endureixen.
En plena ressaca del Procés, no tenim ni això. Ara només hi ha lloc per al desencís i la xerrameca. Però això no vol dir que acordar uns mínims de país per salvar-lo i construir-lo sigui impossible, o inútil. Al contrari: és tan possible com sempre i més útil que mai. Quins poden ser aquests mínims? Una concepció econòmica del país que per funcionar no necessiti depredar el territori ni importar masses de gent a qui poder explotar i que esquivi els estralls de la globalització; un sistema educatiu amb el català com a llengua vehicular i que sigui percebut i treballat com la base fonamental de tot; uns mitjans de comunicació públics en català i autocentrats; un sistema cultural que construeixi imaginari propi i que ens expliqui i relligui cap endins i ens projecti cap enfora...
Sí, tot això és més bo de dir que de fer –com a mallorquí, en som conscient–, però tenir clar quin país vols té un avantatge crucial i permanent, més enllà de si t’acostes més o menys a l’objectiu: et fa tenir claríssim quin país no vols.
