Ens felicitem aquests dies per l’acord assolit a Balears entre el Govern de Francina Armengol (PSIB-PSOE), d’una banda, i els socis de govern i les entitats que van fer rectificar l’actitud de la presidenta en relació amb el requisit del català per als professionals sanitaris. A saber: la formació ecosobiranista MÉS, l’Obra Cultural Balear, el Col·legi de Metges i el Consell Social de la Llengua. Armengol havia cedit a pressions que inicialment l’havien dut a deixar el català com un simple mèrit per a metges i infermeres de l’Ib-Salut, però la resposta en contra d’aquesta decisió ha estat tan clara i contundent que ha hagut de corregir-la. Es pot dir que el desenllaç de la història ha estat un èxit de la llengua catalana, que, per una vegada, surt vencedora d’un enfrontament d’aquestes característiques, i també de la política: ni que sigui per un pic, també, en un govern de coalició no ha de ser sempre el soci minoritari (en aquest cas, MÉS) l’únic que hagi de cedir, i quan es tracta de qüestions estructurals que afecten la cohesió social (com és ara l’ús del català), és raonable que el petit pugui fer rectificar al gran, gràcies sempre a la feina feta per la societat civil, amb veus solvents i autoritzades. També parla a favor d’Armengol la capacitat de rectificació, de no obstinar-se en una decisió perniciosa per a la ciutadania (menystenir el català en el sistema sanitari públic ho és) només per la pruïja de no donar el braç a tòrcer.
Expressades les felicitacions, però, és necessari tornar a insistir en la necessitat de superar aquesta situació predemocràtica en què encara ens encallem en el rebuig i el combat contra la diversitat lingüística, dels quals fa bandera permanent el nacionalisme espanyol. Soc conscient que dit així pot sonar il·lusori, però el fet és que cal instal·lar en el centre del debat públic el principi que, sense respecte als drets lingüístics, no es pot parlar de democràcia pròpiament dita. Amb el català ens trobem contínuament ficats en una discussió absurda i d’arrel netament autoritària, que pretén establir quina llengua és prioritària (el castellà) i quina secundària, o directament prescindible (el català). Per aconseguir-ho, els atacs són continus: a la sanitat, a l’educació, als jutjats, als mitjans de comunicació. La idea de la qual es parteix és que el català és una imposició dels nacionalistes i/o els independentistes catalans, que acaben convertint aquesta llengua residual en un obstacle per a l’excel·lència, que naturalment es produeix sempre en castellà.
Aquesta discussió, falsa i agra, s’ha convertit en un cercle viciós del qual és imprescindible sortir. I per sortir-ne, seria necessària una situació de plena igualtat entre llengües, començant pel marc jurídic i els usos institucionals (s’hauria de canviar la Constitució, els dirigents espanyols haurien de fer servir el català en públic amb normalitat, etc.) i continuant pel que es vulgui. En matèria de drets lingüístics, tot està per fer i ara com ara res és possible.
