Ens ha passat a tots. Algú, pròxim o distant, tímid o atrevit, ens demana opinió sobre una obra que ha fet. Una exposició, un llibre, una música, un disseny... I ens veiem amb el tràngol de dir-ne alguna cosa. Si l’obra ens captiva, estem de sort: n’eixirem indemnes, nosaltres i l’obra en qüestió. Però, i si no? Si no ens fa el pes, hem begut oli.
Ho diu Bioy Casares: “La petició de lectura de qualsevol original és inevitablement inoportuna; qui ho demana ho nota”. Ell ho notà en passar un manuscrit de La invención de Morel al seu millor amic, J. L. Borges. No li’n passà mai més.
Qui demana opinió sobre una obra seua ignora que això pot ser la fi d’una relació o l’inici d’una enemistat, un gest incendiari, que pot derruir una fràgil arquitectura emocional que ha necessitat anys i perspicàcia per a ser bastida.
Imaginem que l’obra, imperfecta com quasi totes, pot ser millorada amb retocs subtils. Com entomarà, l’autor, els suggeriments? Qui accepta els consells no com una ofensa, sinó com un favor? El veredicte d’un altre, d’algú que se situa més amunt, sempre té un punt d’humiliació.
Afigurem-nos ara que l’obra no falla en detalls, sinó que el problema és de fons, que l’afecta en la totalitat. Un llibre, per exemple, que no te’l creus, que erra el to, o de prosa insulsa, que no sedueix. És a dir: que no té remei, que cap indicació la pot salvar. Què dius, en una situació així? Ets sincer, o mantens la fràgil arquitectura de la relació amb l’autor? Travesses, amb paraules ambigües, perfumades, la maroma sense xarxa? L’autor espera —no ho dirà mai!— un elogi. Desitja un abrandat elogi.
Fa poc he rebut un correu anònim. Després de fer-me la rosca i de dir que, per a ell o ella, soc un referent, em demana, humil, si puc fer una ullada a la novel·la, inèdita, que adjunta. No es priva de criticar els premis, quasi tots mafiats, d’acusar els editors, que no lligen autors desconeguts, de maleir el búnquer en què, segons ell o ella, s’ha convertit el món literari. Arxive el correu. Per què dedicar temps, tresor esquiu, a qui no gosa dirigir-se’m a cara descoberta? Soc, però, una ànima de cànter amb pòsit romàntic. I si és una obra mestra?, pense. Recupere el correu, obric el document, en llig cinc, vint, trenta planes. Prou! No, no és cap obra mestra. Santa innocència! Ho faig saber, amanint-ho amb benintencionades recomanacions, a l’autor o autora. La seua resposta, ràpida, airada, ofensiva, ratifica la meua ingenuïtat.
He perdut el temps, amb la lectura i els correus? És possible. O no. També jo li conteste, hores més tard, ja en fred. Amb total franquesa, li agraïsc la resposta. Potser no ho sap, però m’ha fet un gran favor. M’ha donat una lliçó. D’aquelles que són vacuna i maduresa.
