Un referèndum és un instrument de democràcia directa on s’aplica amb el màxim de nitidesa el principi que cada vot té el mateix valor. En democràcia representativa, en canvi, sembla adient introduir elements de ponderació a l’hora d’escollir electes a un Parlament per aconseguir, per exemple, més equitat territorial. Però en el cas de respondre a una pregunta, directa i clara sobre la independència de Catalunya, i a partir del mínim d’edat acordat, el principi hauria de ser, net i clar, el de la igualtat.
Així, costa d’entendre les deturpacions que el darrer Congrés d’ERC fa dels fonaments democràtics: exigir un mínim del 50% de participació en una convocatòria voluntària ja és discutible, però que a més el 55% de vots hagin de ser a favor del sí, significa utilitzar de manera esbiaixada el concepte de majoria qualificada (que no hauria ni d’entrar a considerar-se) cap a l’unionisme. De cap manera puc entendre que el vot del no del senyor Carrizosa gaudeixi, per unionista, de “qualificacions” que devaluen el vot de sobiranistes, independentistes o de confederalistes desenganyats i insubmisos amb el Reino del 155.
ERC hauria d’explicar millor per què torna a proposar un referèndum que ignora l’1-O, i per què, després d’haver abraçat el model de Quebec i el d’Escòcia, opta ara per la via montenegrina. Miodrag Vlahovič, exministre d'Afers Estrangers de Montenegro i un dels principals negociadors de la independència del seu país votada el maig del 2006, va explicar que la condició de la majoria del 55% de la qual havia estat avalador va ser una solució pel seu país, però que de cap manera s’havia d’aplicar a d’altres. I afegia que ni tant sols per a ell va ser un gripau fàcil d'empassar, malgrat estar convençut que la complexa i dramàtica història als Balcans els hi exigia una capa addicional de credibilitat. La imposició venia, més que de Sèrbia, de Javier Solana, ministre de diferents carteres amb Felipe González, secretari general de l’OTAN (1995-1999), alt representant de la UE de política exterior i seguretat (1999-2009) i cap de l’EUFOR. Saben de qui parlo.
En una entrevista al diari La Vanguardia l'any 2018, quan era ambaixador davant la Santa Seu i la Fundació Llibertat i Democràcia, vinculada al PDeCAT, li va atorgar el premi Memorial Ramon Trias Fargas 2017, Vlahovič reconeixia que malgrat acceptar l'exigència del 55% la divisió entre la població no havia aconseguit eliminar-se. El referèndum els hi va sortir bé per molt poc: va aconseguir un 55,4% perquè, entre altres qüestions de justificació difícil, es va limitar el dret de vot als residents. Vlahovič es preguntava què hauria passat si el resultat hagués estat d’un 54%, perquè no hi havia res escrit en el cas de que la participació superés el 50% però el sí no arribés al 55%. En aquest cas es queia en uns llimbs perillosos, perquè Montenegro no hauria tingut dret a la independència, però també la unió entre Sèrbia i Montenegro hauria perdut legitimitat... (i la té ara, em pregunto, la unió de Catalunya amb el Reino).
Els independentistes montenegrins van guanyar per dècimes el llindar de difícil justificació que va exigir la UE, partidària de la unió amb Sèrbia. Però la via montenegrina encara planteja problemes de fons que han de resoldre els que la proposen... El més urgent i cridaner és per què se’ns convida ara a empassar-nos el gripau que ni els seus mateixos avaladors volien, quan hi perdem tant, des de la memòria fins la dignitat, amb el menysteniment dels principis democràtics?
