La diferència entre doblar i doblegar és un dels errors més habituals dels parlants —nadius o de nou encuny— del català. Per a evitar confusions, els docents solen donar instruccions fàcils de recordar com que doblar és ‘fer doble’, és a dir, ‘multiplicar per dos una quantitat’, mentre que doblegar és ‘fer que un objecte flexible s’aplique sobre si mateix’; els sinònims més o menys imperfectes, com plegar, vinclar, torçar o vèncer, rematen el significat. La interferència lingüística de l’espanyol està darrere, és clar, de l’errada.
Els capricis de la llengua, però, fan que aquests dos mots tornen a coincidir en una teoria matemàtica curiosa que diu que, si fórem capaços de doblegar un full —amb la conseqüència de doblar-ne la grossària— un nombre infinit de vegades, obtindríem un paper més extens que tot l’univers conegut. Una hipòtesi sorprenent que, en la pràctica, resta impossible, perquè un full de paper, per més gran que siga, a penes pot doblegar-se sis o set vegades i, per tant, doblar la seua massa fins a l’infinit resulta, senzillament, impossible.
La idea de doblegar-se per a doblar-se infinitament, però, no és exclusiva del món matemàtic: en política, hi ha qui pensa que plegar-se per sistema és una forma de resistir i, a la llarga, de créixer electoralment. Com abans, es tracta d’una teoria que funciona sobre el paper, però que, en la vida real, no té cap aplicació pràctica. Les formacions polítiques que han optat històricament per doblegar-se i, en conseqüència, deixar-se vèncer o, simplement, sotmetre’s —un altre sinònim ben sucós— només han obtingut dos resultats: o desaparèixer entre renúncies i desencisos, o assolir el poder sense implantar cap idea trencadora. La primera opció és un autèntic desastre; la segona, una manera de bescanviar allò de “fer política” per un modus vivendi innocu.
Posem un exemple proper: el dret civil valencià. Gairebé tots els partits polítics del País Valencià, tret de Vox i la ultradreta, amb perdó per la redundància, hi estan d’acord i, fins i tot, l’han exigit a les Corts o s’han encarregat d’incloure’l a l’Estatut. A Madrid, però, en contraposició, hem tornat a topar amb el “greuge polític espanyol”, encarnat en el duo PSOE-PP.
Els socialistes i els populars valencians ni s’esveren. Ja estan acostumats al teatre de defensar una cosa a València —o a Barcelona, o a Palma— i tot just la contrària a Madrid; en són els inventors, de fet, de l’estratègia. Compromís, per la seua banda, s’apunta a l’obra amb el paper d’indignat de guàrdia, amb acusacions greus de “traïció al poble valencià”, mentre continuen donant suport debades al PSOE. Tant a València com a Madrid.
És allò de doblegar-se infinites voltes amb l’esperança de doblar-se algun dia... Una teoria que, en la pràctica, no funciona. I, si no, observeu el resultat final de l’equació: el dret civil valencià ajornat sine die, Compromís convertit en ostatge del PSPV i el PP, sense manar ni a València ni a Madrid, aconseguint prolongar el greuge polític espanyol contra el País Valencià. Escac i mat, genis.
