Maneres de fer

Vaig somniar Joan Fuster. No ens vam conèixer personalment, però no cal conèixer algú per somniar‑lo. Al somni, cigarret en mà, Fuster em demanava: com collons dec haver anat a parar a l’agenda que ha editat À Punt? Ja desperta, la pregunta m’intrigava. Per què sorprenia Fuster figurar en una agenda editada pel canal de televisió i ràdio de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació? Vaig rebre informació. L’agenda de 2023 d’À Punt, postula la intenció de retre homenatge a la paraula, però el cas és que Fuster és l’únic escriptor en valencià que hi figura. Passat el primer enuig hi vaig rumiar. Volia fer resposta a Fuster. Conte històries, jo, i he confegit aquesta: Som al darrer trimestre de l’any passat. A una persona indeterminada amb un càrrec directiu en À Punt li apareix l’avís d’una faena pendent: preparar l’agenda de 2023. En la següent reunió d’equip planteja la qüestió. Fem pluja d’idees, diu algú. I les deixen caure, com llàgrimes en la pluja. Un diu això, un altre, allò... Què us sembla la paraula com a tema? Un homenatge a la paraula? Fantàstic! (i ací m’imagine un cor de veus i assentiments). “Perquè sense paraula no hi ha confiança. Sense paraula no hi ha honor ni cor”, escriuran finalment en les primeres pàgines d’aquella agenda que ha fet dir “collons” a Fuster en el meu somni. Més encara: “Que també servisca aquest projecte com a reconeixement a mestres molt nostres de la paraula escrita”. Amén. La negreta és meua. Acabada la reunió, encomanen la faena a una altra persona indeterminada. Escriptors valencians, li diuen. Un per a cada mes de l’any. Para atenció que la cosa vaja equilibrada en qüestió de gènere. No ens busquem problemes. Busca textos dels autors. Una frase breu, que encaixe. I aquesta persona que potser va passar el nivell C1 de valencià, que no ho sé si el demanen per a treballar allà però té igual, que una volta tens el paper, ja no cal que tornes a fer servir aquella llengua, se’n va al cercador d’internet i escriu “escritores valencianos contemporáneos”. I justa la fusta, allà ho té, un article que edità un diari, una llista completa sense biaix de gènere ni res, perfecta, a la primera. Els dies posteriors busca frases dels autors. Cal allargar una mica les faenes, no vagen a pensar. Quan acabarà els passarà al departament de correcció lingüística i ja ho traduiran. Quan la primera persona indeterminada rep la faena encomanada a la segona persona indeterminada, té el correu ple d’invitacions a actes sobre Joan Fuster. Que si xarrades, que si taules redones, que si llibres. És l’any del centenari. Hosti, tu, que no se’m passe que aparega Fuster, no siga cas. Fa una ullada a la proposta. Envia un correu de resposta: Perfecte. Una única cosa: inclou Joan Fuster. La persona destinatària llig la resposta, escriu al cercador frases de Fuster sobre llibres i n’obté una que li va com anell al dit. Explique tot això a Fuster quan torna al cap d’uns dies mentre faig la migdiada. Que no hi ha mala llet per part d’aquestes persones indeterminades. Que no hi ha res, però res de res, contra nosaltres, els qui escrivim en català. Que no hi han pensat perquè per a ells no existim. Collons!, torna Fuster, quin text meu han posat? Aquell dels llibres no supleixen la vida. Fora millor no faces de la teua ignorància un argument. I em desperte.