Poques voltes passa que un llibre emprat d’una biblioteca t’agrada tant que has d’anar tot seguit a comprar-lo, per subratllar-lo, per fer-lo teu. M’ha passat amb l’últim Txékhov que he llegit: El pavelló núm. 6. Hi ha autors que tothora et refreguen per la cara que bé que escriuen, o que intel·ligent i profund és el que conten, o com són d’enginyosos, o quanta cultura tenen... També hi ha qui escriu bé, és intel·ligent i profund, està dotat d’enginy i d’una vasta cultura i que, tanmateix, no ho sembla. Que el lliges a gust sense saber per què. És el cas d’Anton Txékhov, un autor de qui es parla poc per a com és d’important.
I com ho aconsegueix, tot això, sense que ho semble? Potser hi contribueix l’actitud humil i escèptica davant l’art i la vida, a banda, és clar, del talent. “Ja és hora que la gent que escriu, sobretot els artistes, reconega que en aquest món no es comprèn res”, diu en una carta. I en una altra: “L’artista no ha de ser jutge dels seus personatges ni del que diuen, sinó només testimoni imparcial”. Reconèixer que un dubta, que no sap res del cert, fugir de tota moralina i tendenciositat, són punts de partida poderosos, com ho és el rebuig dels llocs comuns, de les frases fetes i de l’afectació. En Txékhov hi ha inquietud, nervi, emoció, però sap dosificar-ho i analitzar-ho a fi que no s’esbrave. “Cal ser insensible quan s’escriuen contes tristos”, diu, i, com un consell llançat a tots els que escrivim, afirma: “Com més objectiu s’és, més impressió es causa”. Pense en Angoixa, conte de joventut en què, al cotxer protagonista, se li ha mort el fill. “Aviat farà una setmana que el fill va morir, i l’home no ho ha pogut explicar com cal a ningú. Cal parlar amb calma, explicant-ho tot. Cal contar que el fill es va posar malalt, com va patir, el que va dir poc abans de morir, com va morir. Cal descriure l’enterrament i el viatge a l’hospital a cercar-hi la roba del mort.” El cotxer no troba l’ocasió de contar-ho a cap dels clients, que se l’espolsen frívols, ni a un col·lega, un cotxer jove que, així que ell comença a parlar-li, s’adorm. Al final, el cotxer no té cap altra opció que contar-ho tot, fil per randa, a l’orella del seu rossí.
Tot i que morí als quaranta-quatre anys, Txékhov, que es guanyava el pa com a metge, renovà la dramatúrgia, amb obres que no paren de crèixer i de representar-se, i va crear una nova manera d’escriure contes, que marcà l’evolució del gènere.
Alguns dels seus relats no t’abandonen mai així que els has llegit. M’ha passat amb La datxa nova, La dama del gosset, Una història avorrida i molts altres. M’acaba de passar amb El pavelló núm. 6. I ja calle. Com diu el mestre Txékhov, “La brevetat és la germana del talent”. Ell ho va demostrar.
