Que el País Valencià és un país costaner és sabut, innegable. Només cal mirar un mapa per tal d’adonar-se’n: la costa és un fet essencial del territori valencià. Ens cus la història i el camp, les muntanyes i les ciutats. Fins i tot terra endins la presència de la Mediterrània és indefugible; l’influx de la mar pot percebre’s a desenes de quilòmetres, i no només pel que respecta a les variables ambientals.
Tanmateix, es produeix la paradoxa que la zona de transició entre terra ferma i el Mare Nostrum és un espai de conflicte. Una guerra de trinxeres. Infraestructures, platges, cases, edificis impossibles, penya-segats, camps de golf, passeigs marítims que li arrabassen la identitat i també la funcionalitat. Costa no és sinònim de platja, però som “la playa de Madrid”, i aquesta costura és vista només com un lloc d’esbarjo i ocupació, de festa perpètua que obvia la realitat socioambiental, fins i tot la física.
Les últimes setmanes s’han reactivat les protestes per l’estat de la costa a distints municipis valencians. El proppassat 21 de gener es van ajuntar uns quants d’ells a Madrid per tal de reclamar inversions i un pla a llarg termini. És allà on es decideix el destí de la nostra costa. Deslligats de qualsevol contacte amb la realitat territorial, aliens als condicionants humans i ambientals, les directrius es marquen a quatre-cents quilòmetres de l’escuma de les ones.
El Ministeri de Transició Ecològica és el responsable de l’ordenació de la costa. Tanmateix, sembla que els seus responsables són incapaços d’entendre que la transició ecològica va molt més enllà de la transició energètica, donat que només es preocupen i parlen de megawatts, del gas, de plaques solars. I això és certament important, crucial. Però també ho és la transició territorial i urbanística, a la qual semblen no posar-li recursos o interès. Abandonades a la seua sort, les demarcacions provincials de la Direcció General de Costes fan el que poden amb uns mitjans insuficients, i una absència crònica de direcció i estratègia. Ai, si els responsables ministerials posaren tant d’interès en la gestió de la costa com li posen a complaure les grans energètiques amb l’hidrogen verd! O a les companyies automobilístiques amb el cotxe elèctric, tant en fa.
Hem d’anar adaptant la línia de costa a la pujada del nivell del mar, que ja està produint-se, i això requereix compromís polític, inversions continuades i suport governamental. Si des de Madrid no volen (o no saben) ocupar-se d’un espai d’importància cabdal, serà qüestió de pensar què hem de reclamar els valencians. Potser, en comptes de pregar perquè ens facen una miqueta de cas (ja hem vist que amb la correlació de forces actuals és gairebé impossible), cal anar més enllà i exigir directament que ens traspassen les competències. Amb la transferència de recursos i de personal corresponent, és clar; no volem trampes.
Només nosaltres entenem la urgència, perquè a Madrid no se’ls mullaran els peus quan la Mediterrània arrabasse més espai. Reclamem el que ens pertoca.
