Quina serà la veritat?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan va sortir, valia 125 pessetes. L’exemplar que vaig trobar en una llibreria de segona mà costava tres euros. A la coberta, de la grandària d’un diari dels d’abans, hi ha una vinyeta de Valentí Castanys, en la qual Manuel Azaña ofereix un nadó acabat de néixer a Francesc Macià amb un “aquí el teniu”. Macià contesta: “Ara tot serà que la dida me’l cuidi bé”. La dida és una senyora anomenada Esquerra. El nin és l’Estatut del 32, que havia estat aprovat pels catalans el 2 d’agost de 1931, després que el 75% del cos electoral hagués participat en un referèndum, amb un 99% dels votants a favor. 

A la direcció i redacció de Documents hi ha Anna Sallés, a partir d’una idea de Salvador Saura i Ramon Torrente per recuperar la nostra història; no per nostàlgia, sinó com a exercici necessari per entendre el present, segons indica la introducció. Així, s’hi reprodueixen textos, fotografies i titulars que van des d’octubre de 1931 fins al setembre de 1932. Els crèdits afegeixen una anotació que, de tan òbvia, sembla naïf. Avui, però, està carregada de força. Diu: “Per raons de compaginació, en algunes reproduccions de diaris i revistes hem fet un muntatge de diversos fragments d’una mateixa pàgina, respectant-hi sempre els originals”. 

Aportar un document fals per demostrar una informació determinada falsifica aquella informació, sigui bona o no. Aquesta és una de les primeres lliçons del periodisme. Frase i paràgraf. Si es pot demostrar la inexactitud d’una frase o d’un paràgraf, aquests seran invalidats. Alterar un certificat per construir una nova veritat (o postveritat) és mentir; un fake. Les xarxes socials han augmentat la confusió que hi ha entre fets i opinions, però no és nova. Al seu pas per la Guerra Civil, George Orwell ja apuntava que, tot i que ja sabia que la premsa rarament és fidel a la realitat, en el cas espanyol no s’escrivia des del punt de vista d’allò que havia passat, sinó des del punt de vista d’allò que hauria d’haver passat segons les “diferents línies de partit”. Llavors, es preguntava, quina serà la veritat? Aquella que quedi escrita quan els testimonis ja no hi siguin, afegia. I això li feia por.

En temps de la immediatesa, sembla impossible que pugui romandre res. En tot cas, hi ha un fet clar: quan la realitat es basa en informacions, una informació contrastada en pot rebatre una altra. Però quan es basa en opinions o ideologies, simplement reforçarà la manera de pensar de cadascú. Ningú no canvia de parer perquè li ho diguin els mitjans, sinó que cercarà en aquests mitjans una consolidació de les seves idees. Manipular fets per sostenir-les és fer trampa.

Les xarxes socials fan la sensació que no estàs sol, i hi ha qui les fan servir per emetre judicis públics sota la llicència de la llibertat d’expressió. Els linxaments no tan sols estan permesos, sinó que alimenten els timelines. El gruix dóna força, estàs amb mi o en contra. D’altra banda, la qüestió és si, sense aquestes xarxes, els mitjans tradicionals tendrien més possibilitats de fer-nos passar una informació adulterada. I en el cas que fos així: ho sabríem? Consultaríem aquells mitjans?

Aquí van alguns titulars dels anys 30 compilats per la revista Documents, i que semblen una còpia de piulades molt habituals aquests dies: “El separatismo es enchufismo y envidia”. “El catalanista no es español ni buen catalán”. “El problema de los Estatutos afecta a la unidad de la nación y compromete la soberanía del Estado”. “Los catalanes no saben escribir el catalán”. I fent referència al diari que els publicava, l’historietista Ricard Opisso apunta en un dibuix a L’Esquella de la Torratxa: “Malgrat tots els imparcials, Unamunos, Royos i Mauras, Catalunya té la seva voluntat i s’ha de respectar”.

La temptació seria jugar a veure qui és avui l’imparcial, qui encarnaria Miguel de Unamuno, Antonio Royo i Miguel Maura. La Diada de 1931 tingué unes dimensions polítiques extraordinàries perquè l’Estatut estava pendent de ser discutit i aprovat per les Corts de la República. Suposava el retrobament de l’autonomia perduda feia més de dos segles. El que va passar després és història. O no acaba de passar. Perquè, en realitat, res no passa. Que no vol dir que no passi res.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.