L'Europa verda

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els mapes ens fan somniar. El nord del nostre viatge era la ciutat noruega de Bergen, per fer una primera aproximació a l’immens món dels fiords, de les balenes i al país de Gro Harlem Brundtland, la metgessa i política laborista que, com a primera ministra, va dirigir l’informe Our Common Future, de les Nacions Unides, el qual va ser pioner a parlar del desenvolupament sostenible. L’informe Brundtland ja advertia el 1987 de la necessitat d’un canvi de model econòmic, menys intensiu amb l’ús dels recursos naturals i també més just socialment. Aquest document va ser clau cinc anys després a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, on es van arribar a grans consensos internacionals sobre la protecció del medi ambient.

Abans de creuar la mar del Nord, dos noms amb solera en la literatura ambientalista sobresortien en la xarxa de carreteres i illes daneses: Aalborg i Aarhus. La Carta d’Aalborg es va consensuar en la Conferència Europea sobre Ciutats Sostenibles celebrada el 1994, sota el patrocini tant del municipi de l’estret de Limfjord i la Comissió Europea com del Consell Internacional d’Iniciatives Ambientals Locals (ICLEI). Aquest document va afavorir un important avanç per traslladar a l’àmbit local les directrius de l’Agenda 21 sorgida de Rio, com també els plantejaments del desenvolupament sostenible, avui evolucionats en 17 objectius (ODS) aprovats per les Nacions Unides el 2015.

Dues tendències d’impacte ambiental ens uneixen amb els països europeus més avançats en termes de sostenibilitat: el trànsit i l’urbanisme dispers a la Mediterrània.

A Aarhus, al Bàltic, es va signar el 1998 el Conveni internacional sobre accés a la informació, participació del públic en la presa de decisions i accés a la justícia en matèria de medi ambient. La Convenció d’Aarhus va establir que la ciutadania ha de tindre accés a la informació ambiental rellevant, estar legitimada per decidir en qüestions ambientals i, en cas contrari, poder reclamar aquests drets en l’àmbit de la justícia. Perquè, només així, es podrà gaudir del dret a un medi ambient saludable i, alhora, complir amb el deure de respectar-lo i protegir-lo.

No vam arribar ni a Bergen ni a Aalborg ni tan sols a Aarhus. Les carreteres i el trànsit reals —que no apareixen als mapes—, la descoberta de paisatges i indrets únics cada pocs quilòmetres i el condicionant de la pluja —també absent a les guies turístiques—, prompte ens va fer despertar del somni de conquerir la llunyania, especialment, viatjant amb xiquets molt menuts. Tanmateix, cap lament, al contrari, un luxe gaudir de la qualitat paisatgística d’Holanda i dels frondosos boscos alemanys.

El verd i l’aigua. Els dos elements que alcen una frontera entre el seu nord i el nostre sud, cada vegada més sec i més calorós —com també una important superfície de França. No solament sobta el patrimoni ambiental, sinó els paisatges, naturals o agrícoles, cuidats: cap abocador, cap construcció en ruïnes, cap paret sense lluir cap anunci pertorbador... L’excel·lència de l’entorn, més enllà de l’aliança climàtica, revela una educació cap a la natura, una estima pel territori, l’imaginari que dibuixa les identitats dels països. I, alhora, la sensació de seguretat, o cordialitat ciutadana, atesa l’absència de reixes, de tanques, de límits visuals als seus habitatges carregats de decoració detallada amb finestres obertes, àvides de rajos solars. Entre tulipes i ben a prop de la Haia, seu de la justícia internacional, vam saber de l’atemptat a Barcelona i encara vam sentir amb més dolor el trencament intern de la pau europea.

En el costat contrari, dues tendències d’enorme impacte ambiental ens uneixen amb els països més avançats en termes de sostenibilitat. La primera, el trànsit intens, tant privat com de mercaderies i, en conseqüència, el monumental repte energètic que afrontem per controlar les emissions d’efecte hivernacle, precursor de l’escalfament global i del canvi climàtic d’aquest sector difús, amb efectes directes en el deteriorament de la salut de les persones. L’immens nus de circulació del port de Rotterdam, el més gran del continent, i els bucs carregats de gratacels horitzontals de contenidors mostren que l’economia globalitzada no parla el llenguatge dels ODS.

L’urbanisme dispers és la segona. Les cases unifamiliars s’estenen com una taca d’oli per tota Europa. Si bé creix la població urbana, s’imposa el cànon de felicitat familiar de la casa amb jardí i dos vehicles aparcats a la porta. En el cas d’Holanda és espectacular la proliferació de vehicles elèctrics, entre els quals els Tesla, que mostren consciència ambiental, però també capacitat econòmica i disponibilitat d’infraestructures. Si és possible, a més a més, amb un amarrador d’embarcació. Un cas paradigmàtic és el fiord de Kolding de Dinamarca, envoltat de construccions amb vistes enlluernadores a la massa d’aigua. Un urbanisme a la Mediterrània a la costa del Bàltic que fa pensar com seria el nord amb el clima del sud.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Maria Josep Picó
Maria Josep Picó

Periodista ambiental i divulgadora científica.