TV3 va emetre Quico Sabaté: sense destí i va liderar l’audiència. No és que sigui una gran pel·lícula. Però aborda un tema impactant: uns homes que es neguen a acceptar la victòria absoluta del franquisme i que s’hi deixen la pell.
L’escriptora Pilar Eyre ja havia dedicat una biografia al guerriller de l’Hospitalet. Quico Sabaté: El último guerrillero. Un bon treball encara que no va ser pas l’últim maqui ni el que va tenir una vida més atzarosa d’aventures i desventures, com tants d’altres, entregat a combatre el feixisme.
Sabaté va arrossegar a l’abisme els seus companys en una darrera incursió suïcida a Catalunya que només va sembrar mort, començant per la de tots els que el van seguir. I, finalment, ell mateix, abatut pel sometent, a Sant Celoni.
Era el 5 de gener de 1960. I almenys des de 1953 que la CNT de Frederica Montseny —el seu sindicat— havia renunciat a la lluita armada.
El darrer maqui català —i també cenetista— va ser Ramon Vila Caracremada. Mort metrallat per la Guàrdia Civil l’agost de 1963 a Balsareny. Un berguedà incombustible que tampoc no va voler abandonar la lluita. Era més solitari que Sabaté, més discret i un humanista convençut que predicava amb l’exemple. Ajudava noies que exercien la prostitució i fins i tot va aconseguir treure’n alguna d’aquest món. En Caracremada va combatre el nazisme a França i, en acabar, va insistir a seguir combatent el franquisme malgrat els savis i assenyats consells d’en Marcel·lí Massana Panxo que havia deixat la lluita armada. També cenetista i berguedà. El 1961, a Prats de Molló, Panxo va intentar convèncer Caracremada de la inutilitat de seguir fent accions de sabotatge a la Catalunya franquista. No se’n va sortir. Tan vehement es va mostrar en Caracremada —també conegut com a Peus llargs o Jabalí— que de poc no convenç en Panxo de tornar a fer de guerriller. Massana va morir a la Catalunya dl Nord el 1981 i Brams el va immortalitzar en una cançó que porta el segell de Francesc Ribera Titot. A Berga, a més, es va fundar un ateneu independentista que porta el seu nom: Casal Panxo.
La voluntat de combatre el franquisme amb armes també era compartida per prohoms del catalanisme com l’increïble lingüista Joan Coromines, fill de l’exconseller de Justícia de Francesc Macià, Pere Coromines. Des de l’exili americà, Coromines havia recriminat a la resistència de l’interior no recórrer a “posar bombes” com feia Caracremada a les torres d’alta tensió.
Coromines es penediria d’aquells retrets fets des de la relativa comoditat de l’exili. I és que Coromines havia estat un home d’acció que havia fet entrenament militar, havia pres part als Fets de Garraf de 1923 i s’havia involucrat en la conspiració armada de Macià de Prats de Molló.
Coromines seguiria els passos de Raimon Galí i Joan Sales, que tan aviat com els va ser possible van decidir tornar a la Catalunya ocupada pel franquisme a fer país, a recuperar-lo. Galí i Sales, que es van exiliar a Mèxic des d’on sempre van seguir compromesos, justificarien així el seu retorn: “Val més aixecar una paret a Catalunya que una catedral a Mèxic”.
