SÍ, pocs dies abans de la concentració independentista contra la cimera francoespanyola que havia de representar l’enterrament definitiu del procés, vaig tenir un somni. Com que aquestes ratlles són escrites just abans, en cap cas puc valorar quin èxit de convocatòria haurà tingut i si al president del govern d’Espanya li haurà quedat clar que els morts que vol enterrar són ben vius. Però puc explicar el meu somni.
I en aquest somni m’adreçava als amics de les organitzacions independentistes per demanar-los que aquesta fos la darrera convocatòria de resposta a una provocació de l’Estat. Els feia notar que des del Primer d’Octubre de 2017 havíem perdut la iniciativa en les nostres mobilitzacions per tornar a anar, com anys enrere, a remolc de l’adversari i acabar jugant sempre en el seu terreny. I jugar en el camp de l’adversari, i quan a ell li convé, facis el que facis, com que és ell qui determina les regles de joc, tens les de perdre.
En la meva súplica demanava als líders independentistes que, a partir d’ara, tornessin a ser ells qui marquessin el terreny de joc de la confrontació. El dia, l’hora i el lloc. El què i el perquè. I que fossin ells qui definissin les condicions de la victòria. Que s’actués amb capacitat de sorprendre i d’incomodar. Que es recuperés l’habilitat que teníem de produir un relat guanyador: les paraules, l’argument, l’èpica. Com havia passat amb allò del “dret a decidir”, que, sense tenir cap suport jurídic ni estar escrit a cap tractat de dret internacional, feia gairebé impossible no estar-hi d’acord.
En el meu somni apareixien unes propostes concretes. Potser una mica ximples, com correspon a un somni, però que recordo amb claredat. Una, que la propera gran concentració per commemorar els èxits de l’independentisme es fes en una gran esplanada de la Catalunya central —prou barcelonisme urbà!—, i s’hi pogués arribar en tren i transport col·lectiu, per allò de la mobilitat sostenible. Dues, que no hi hagués cap discurs oficial —sempre tan previsibles i sense sentit de l’humor ni originalitat—, i que en tot cas i en una tarima secundària, es fes un concurs de discursos espontanis i anònims de cinc minuts. Tres, que, en lloc dels grups de músics habituals, es fes una gran marató de glosa independentista, amb la participació dels millors glosaires dels Països Catalans, i convidant a la participació popular. Quatre, que al lloc de concentració es convoquessin furgonetes de menjar —sí, també les alternatives vegetarianes i veganes—, però sobretot els pagesos i artesans que hi volguessin ser per vendre la seva fruita, formatges o embotits. I cinc, que la convocatòria es fes sota el clam: “Som una nació, tenim el dret a decidir i el deure de votar independència”. Ah! I recordo que en el somni es feia un foc per cremar tots els llacets grocs per substituir-los per un nou emblema irònic: el lliri pirinenc, el marcòlic groc.
Suposo que ja es veu cap on portava el meu somni: fer de la voluntat d’independència una festa revolucionària, recuperar la iniciativa i l’esperit de lluita, i sí, tornar-ho a fer.
