Mire les pintures de Masaccio i sent l’amargor de què parla Paul Valéry: “Res no ens sembla tan bell i no ens desperta remordiments més amargs que les oportunitats perdudes!”.
Masaccio mor quan té, només, vint-i-sis anys. La primera pintura data del 1422; la mort ocorre el 1428. Només pinta durant sis anys. Prou, però, per a fer una obra que marca la història de l’art. És el primer pintor que aplica les lleis de la perspectiva, desenrotllades per l’arquitecte Brunelleschi. Abans, els artistes ignoren les lleis matemàtiques d’acord amb les quals tot es fa petit a mesura que ens n’allunyem. Un altre aspecte nou en Masaccio és l’ús de la llum. Els pintors del gòtic empren una llum neutra, que no se sap d’on ix. La llum de Masaccio ve d’un lloc concret, situat fora de l’obra, i modela les figures i crea un efecte de clarobscur que fa les formes més tridimensionals i escultòriques.
La mort sempre sobta, fins i tot quan la veus vindre. Si és imprevista i, a més, s’emporta algú tan jove, l’impacte és pertorbador. Tots en coneixem casos, als nostres encontorns, però també entre personatges històrics. Mozart mor als trenta-cinc anys; Schubert, als trenta-un; Van Gogh, als trenta-set; Modigliani, als trenta-cinc; Marlowe, als vint-i-nou; Purcell, als trenta-sis; Rimbaud, als trenta-set; Pergolesi, als vint-i-sis; Lautréamont, als vint-i-quatre...
Què haurien fet si hagueren viscut quaranta anys més? O si hagueren arribat, com Picasso, als noranta-tres? Dels que van assolir la plenitud artística, com ara Mozart, Van Gogh o Modigliani, podem imaginar què més haurien fet; dels que no van tindre temps d’arribar al seu nivell màxim, al seu cim, ens queda la incògnita. Què hauria arribat a fer algú tan talentós com Masaccio?
Visitar la Capella Brancacci, a Florència, és una experiència que enlluerna. La decoració fou iniciada per Masolino, pintor d’estil encara més gòtic que renaixentista. Quan encomanen al jove Masaccio d’ajudar a completar els frescos de la capella, treballen ambdós alhora. Els frescos d’un i de l’altre, dins d’un mateix espai, es presten a comparació. Mirant l’obra de Masolino, tens la sensació d’estar davant d’un gran pintor; contemplant la de Masaccio, sents que està tocat pels déus.
Com s’explica la diferència entre Mozart i Salieri? Com es descriu l’abisme entre Rembrandt i altres mestres flamencs del clarobscur? Com definir la distància entre Shakespeare i els bons dramaturgs coetanis seus? Quina n’és, la diferència? La gràcia? El geni? Paraules coixes per a dir per què alguns individus van més enllà que la resta d’humans, molt més enllà del domini d’un ofici. Què hauria fet Masaccio si no haguera mort als vint-i-sis? Vint-i-sis, només. Ens quedarà, per sempre, la incògnita. I, és clar, l’amargor.
